Pluges torrencials

Entre les torrencials pluges que des de fa setmanes baten la geografia espanyola després d’una prolongada sequera que ha durat tot l’hivern no és la menys important la de les eleccions que diumenge passat van arrasar amb els seus resultats el paisatge polític del nostre país. Sense temps per recuperar-nos ja s’anuncia un altre ruixat que ens deixarà als espanyols xops de vots, mítings i expectatives. Com si es tractés d’una tempesta, la convocatòria electoral de diumenge passat va sorprendre els uns sense paraigua i els altres sense gavardina, i el resultat és una mullena de què trigaran a recuperar-se un temps. Hi ha qui, no obstant, els han plogut els vots del cel mentre veien com als seus veïns l’aigua, en comptes de regar-los els camps, arrossegava la poca terra que els quedava (Ciutadans) o els obliga a prendre consciència que a Espanya la pluja igual que ve se’n va (Podem), sobretot si t’agafa discutint en ple carrer. Que el bipartidisme ha tornat (més escorat cap a la dreta en aquesta ocasió) és una constatació, però també la prova que a Espanya la gent està farta de divisions i discussions no només entre els dos fronts, el de l’esquerra i el de la dreta, sinó dins de cadascun. La divisió fins a l’infinit que va emprendre l’esquerra no socialista tot just arribar al poder amenaça de desplaçar-la, mentre que per la dreta l’efecte és just el contrari després d’un temps en què va experimentar el mateix: els tres partits en què es va dividir el PP en temps de Rajoy ja s’han reduït a dos, amb la qual cosa ha recuperat representació. Però que no s’equivoquin ni uns ni altres: les pluges torrencials són molt escandaloses, però igual que comencen acaben deixant darrere més soroll que beneficis. En aquest punt de la primavera, amb l’estiu traient el cap ja a l’horitzó i, darrere seu, inesperadament, una nova tempesta electoral, la terra ja està tan seca que la pluja hi rebota i provoca més erosió que humitat, que és el gran problema d’un país on, com va dir algú, no sap ploure excepte en algunes zones del nord. A la resta, la pluja arrossega més que penetra a la terra esquinçant-la en comptes d’humitejar-la, que és el que passa també a l’arena política, més procliu a l’erosió que a la humidificació de les idees a fi que germinin i donin fruit. A Espanya molt sovint plou per fer mal, no per beneficiar-nos a tots, que és el que seria bo. I, quan ho fa, de seguida algú es molesta perquè no vol que beneficiï també els seus veïns, com contínuament advertim en política. Lluita pel poder Així que toca esperar més tempestes, no la pluja necessària i desitjada tant en la climatologia com en la lluita pel poder que s’ha desencadenat en tota la seva cruesa igual entre els partits que dins d’aquests, sorpresos alguns per la presència de la pluja després d’anys de sequera, anys en què, com els tres porquets del conte, es van dedicar a barallar-se entre ells, a ballar i a cantar i a creure’s immunes pensant que no plouria i que, quan ho tornés fer, ho faria amb suavitat i no amb la torrencialitat amb la qual aquí té per costum i més de cara a un estiu que, després d’un hivern sec i un mes d’abril calorós, es pronostica ardent i ple de vendavals. El primer, aquesta tempesta que ja hi ha fixada per al 23 de juliol.

El més llegit