A l’escola ‘boomer’ on em van escolaritzar, una bírria d’escola de barri, que ni tan sols tenia pati perquè la canalla es desfogués, teníem una assignatura anomenada Lectura, així, tal qual. En realitat, era una maria, una hora de farcit entre classes, per no empipar a casa abans d’hora ni malejar-nos massa al carrer. La donava un professor molt veterà —vestit gris impecable, corbata de llacet, santíssima paciència— mitjançant un llibre amb fragments breus d’aquí i d’allà, el ‘Quixot’, Baroja, faules de Samaniego, ‘Platero y yo’: «‘Se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Solo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro’». Unes vegades, el profe demanava a un alumne de manera aleatòria que llegís en veu alta; altres vegades, que resumíssim per escrit el que cadascú havia llegit. Un col·le mediocre, però mira. En general, crec, la meva generació va aprendre a llegir.