Ciutadans no es presentarà a les eleccions del 23J. Un vicepresident de les Balears demana que Podem es dissolgui. La CUP es planteja no acudir als comicis del Congrés. En la primera meitat de la dècada passada vam veure el floriment d’una sèrie de partits encoratjats per les facilitats de la tecnologia digital, que exigia menys diners per sortir a la palestra, i estimulats per representar les víctimes de la crisi financera del 2008, principalment les classes mitjanes empobrides que van tenir la sensació que «el sistema» (polític) no els protegia, sinó que era aliat dels poders financers. Amb pocs diners, sense necessitat de crear estructures territorials, partint d’hiperlideratges mediàtics i amb grans carències de democràcia interna, aquestes formacions van trencar el bipartidisme, cosa que va provocar dues repeticions electorals i una etapa d’inestabilitat institucional sense precedents. A Catalunya, per exemple, Ciutadans va guanyar les eleccions sense ni tan sols intentar formar govern i la CUP va escapçar CiU, la qual cosa va obrir el camí per a la seva refundació en aquest Junts d’avui que té més de CUP que d’Unió. És una llàstima que aquesta història acabi tan malament com la de Ciutadans. A Espanya li convindria una formació frontissa de caire liberal, però això no té res a veure amb un grup d’amics que sopen a la plaça Reial o que es diverteixen en les nits de Madrid amb els diners d’altres. A Espanya li convindria un sistema de partits que expressi la diversitat social i cultural permeable a nous interessos o ideologies. A Espanya li convindria que el bipartidisme no fos sinònim d’impunitat amb la corrupció. Però Ciutadans, Podem o la CUP no han arrelat perquè han confós les noves narratives digitals amb la frivolitat i amb el postureig. Han jugat amb les il·lusions de milers de votants per acabar enredats amb el pitjor de la política quan es tenyeix de narcisisme. Una irresponsabilitat de principi a final.