No hi ha final bo

Mira que fa temps que ho fem, però encara no ens sabem acomiadar. Que difícils, els finals: potser per això estic teclejant aquest primer paràgraf i pensant ja en l’últim. En realitat, no fa tantes eres que ho fem. El primatòleg Desmond Morris explica que els nostres avantpassats biològics, ximpanzés i bonobos, es diuen «hola» amb un gest quan es descobreixen de sobte després d’un temps, però que, no obstant, no saben acomiadar-se (perquè dir «adeu» implica una idea de futur, que no es tornaran a veure, que no manegen). Amb els finals passa com amb ‘Trampa 22’, la novel·la de Joseph Heller, una paradoxa: si alguna cosa ens agrada, no volem que s’acabi, però si l’odiem, intentarem no arribar al final. No hi ha final bo i, per això, els comiats més llargs normalment són la promesa que en realitat es tornarà i els definitius passen sense adonar-nos-en (com passa, per exemple, amb el soroll de l’extractor de la cuina: de sobte trobem a faltar alguna cosa i ens adonem de l’alleujament del silenci). Passa amb les sèries de més èxit, com aquests dies amb el final de ‘Succession’. És molt difícil que el final d’una ficció favorita curulli expectatives. Mirin, per exemple, el final místic i difícil d’entendre de ‘Perdidos’: una sèrie basada en la idea d’obrir més i més camins narratius no podia acabar bé davant la idea de no poder obrir-ne 20 més. O amb el de ‘Los Soprano’, amb l’escena final més oberta que la boca de l’espectador (jo mateix vaig fer la ruta temàtica de la sèrie a Nova Jersey i era curiós com els fans ens assèiem a la taula del ‘dinner’ a menjar, com la família mafiosa, cèrcols de ceba, potser per entendre el final i tement que entrés algú a disparar-nos). De vegades sí que són brillants. És el cas del de ‘Mad men’. Don Draper fa un recés espiritual i just allà, fent meditació amb una espècie de túnica de lli blanc, s’adona de com capitalitzar tota aquesta espiritualitat ‘new age’ per a un anunci de Coca-Cola (és la idea que va exposar Thomas Frank en ‘La conquista de lo cool’: «La contracultura d’una generació és la plantilla comercial de la següent», és a dir, tot està en venda i tot idealisme s’assimila). I, no obstant, pocs recorden aquest final, qualsevol d’aquests finals, perquè si mirem enrere ens venen moments puntuals (i de vegades no crucials) de la vida, de la sèrie. «Els finals són tots iguals: capses i cotxades, rodes i pals», cantaven els mallorquins Da Souza. Volem evitar els espòilers, però en realitat hi ha un final que tots sabem (que no estarem aquí per sempre) i potser per això els finals no són tan importants. Deia que aquests dies es parla del final de ‘Succession’, tot i que en aquests moments no pot importar-me menys. Teclejo això (això que és gairebé un final, a hores d’ara del text) minuts abans d’agafar un cotxe i anar a la vetlla d’un familiar pròxim. M’agradaria despertar-me, com en el final de ‘Los Serrano’, i que tot hagi sigut un somni, però lamentablement la vida no accepta guions tan efectistes. El ‘rosebud’ del familiar seria una altra paraula, en aquest cas la paraula ‘pénjamo’ (un pa de pessic que aquesta persona feia i que era boníssim). El final, per exemple, és sentir aquesta paraula i pensar que no el podràs provar una vegada més. I llavors planxar una camisa negra, esmorzar galetes i engegar el cotxe de lloguer per anar al tanatori. Suposo que aquesta columna acaba quan l’Opel Corsa blau elèctric desaparegui després del revolt d’aquest llogarret gallec, mentre el conductor pensa en ‘pénjamos’, màquines de cosir, partides a la brisca i columnes que acaben malament, perquè el que no vols que acabi no pot acabar bé.

El més llegit