El raca-raca de la moderació, per Valentí Puig

Una confrontació electoral amb moderació no té gust de res. Sense espectacle, acrobàcies, focs d’artifici i falses veritats, una campanya electoral queda flàccida. Sense estridències, no es guanyen vots. La versió contrària té pocs adeptes perquè sembla impossible que la moderació tingui cap efecte en el món enfollit de la captació del vot. Per això, oferir diferents encarnacions del centrisme té poc futur. Amb el multipartidisme que ha estat la vitamina de tota una generació, hem tornat a la dialèctica amic-enemic. Els partits de la nova política han practicat el desorbitat corporativisme de les inèrcies polítiques. Bipolaritza, que alguna cosa en queda: però no és que la dialèctica amic-enemic s’instal·li també a la societat, a pesar dels ‘reality shows’, els tuits com bales i d’un canvi massa accelerat dels costums i les formes. En tot cas, s’hi instal·la la passivitat. És a dir: si una societat de trajectòria moderada s’aproxima a la polarització és per les pràctiques polítiques immoderades o per un clima mediàtic de confrontació. Camuflatge o blanor L’experiència de defensar arguments moderantistes a Espanya és bastant curiosa: des de l’esquerra ho consideren un camuflatge per al llop de sempre i, des de la dreta, una blanor sense conviccions. En realitat, hem vist com més d’una vegada són els purs d’esperit els que provoquen els problemes i els moderats, els que arriben després per a solucionar-los. Sovint es diu que Ronald Reagan era un monstre, però la veritat és que aviat va saber que havia de liderar des del centre, després d’haver guanyat les eleccions ben situat en la posició liberal conservadora. Va anar sempre construint consensos i ponts, fins i tot amb Gorbatxov. De fet, fa falta tanta fermesa, o més, per a governar com a moderat com per a exercir de radical. No és qüestió de fermesa, sinònim de govern. És qüestió de prudència. És clar que, si ho jutgem des de la picabaralla, la moderació és cosa de tous, de conservadors a la vella usança, de socialdemòcrates mel·liflus o de liberals que flaquegen. Tot i així, el gran capital d’una nació és la moderació rigorosa. És una moderació que passa per la contenció fiscal, per no gastar més del que es guanya. És, també, un estil polític que per definició ha fugit de formes ideològiques. Cánovas va parlar del moderantisme com "una transacció constant entre principis absoluts". És la forma menys dolenta de mantenir l’estabilitat institucional. Va bé recordar-ho abans de pujar a la muntanya russa d’unes eleccions generals convocades per a pal·liar la derrota socialista amb el recompte electoral de diumenge passat. 'Fair play'’ necessari La moderació és alhora una manera expressiva que, com quan es deia que el mitjà és el missatge, configura una acció política tendent a escenaris d’estabilitat on pugui existir el 'fair play'’ necessari. Per contra, la immoderació política opaca el pluralisme perquè incentiva els extrems, polaritza una societat que és en si moderada i desvirtua les evolucions del que és, sobretot, la centralitat d’un país com Espanya, alternativament predisposat a l’eix centredreta o centreesquerra. Ara per ara, de cara al 23 de juliol, la moderació se n’ha anat a la platja.

El raca-raca de la moderació

És la manera menys dolenta de mantenir l’estabilitat institucional, però, de cara al 23 de juliol, de moment se n’ha anat a la platja

El més llegit