No hi ha cap escriptor al món a qui no li hagin preguntat alguna vegada per què escriu, qüestió de la qual se sol sortir del pas amb una frase més o menys enginyosa: «Perquè no sé ballar el tango» (Alberto Manguel), «perquè quan no escric em sento una inútil» (Elvira Lindo), «perquè no serveixo per a cap altra cosa» (Günter Grass), «perquè sempre és millor que descarregar caixes al mercat central» (Andrea Camilleri) o el simple «perquè m’agrada» de Françoise Sagan. De vegades, la pregunta suscita respostes solemnes amb una grandiloqüència que inclou, però, una mica de veritat: per a l’argentí Roberto Juarroz, la poesia constituïa la conjunció més profunda entre l’atzar i el destí, també entre l’home i el llenguatge; per això escrivia, i perquè els versos li permetien «la possibilitat de tolerar-se».