Aquestes eleccions han enviat tants missatges que caldrà anàlisis més reposades que les pròpies del dia després. Però alguns símptomes són tan clars, que permeten conclusions immediates, tant a Catalunya, com a Espanya, per bé que els respectius terratrèmols són de signe contrari. A Catalunya, el nom clau és Oriol Junqueras i la seva contundent derrota; a Espanya és Díaz Ayuso i la seva contundent victòria. I en ambdós casos, les rèpliques del terratrèmol han sacsejat tot el mapa polític.

A pams, tot començant per Catalunya, on la victòria del PSC va de la mà de la derrota d’ERC. En aquest sentit sembla clar que l’estratègia d’Esquerra d’allunyar-se de l’eix nacional en favor de l’eix ideològic –amb la consegüent fractura en l’independentisme–, i fer-ho amb la lletania de "eixamplar la base", només ha servit perquè el PSC dominés tres de les quatre capitals catalanes i la majoria dels ‘resorts’ de poder. Tres capitals, amb la capital del país a la corda fluixa, a tenor de la voluntat de Collboni de desmentir-se a si mateix, no acceptar el resultat victoriós de Trias i intentar un tripartit.

Per tant, és cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tan ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufian com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Amb un afegit: ERC també ha perdut per la nefasta imatge en el Govern, on els escàndols, errors i fracassos marquen la gestió quotidiana. D’aquí se’n deriva la seva considerable baixada a tot Catalunya, el fracàs a Barcelona i la notable pujada de Junts arreu, amb la victòria a la capital com a colofó. Sens dubte, ERC és la gran derrotada de les municipals catalanes, i el resum l’ha fet, via Twitter, l’exconseller Puigneró: "Sacrificar tota una estratègia unitària de país per guanyar un regidor a Santa Coloma de Gramenet a costa dels Comuns".

Pressió dels barons

A les Espanyes, en canvi, el gran derrotat és Pedro Sánchez, que perd la majoria de places fortes i rep un càstig d’enormes proporcions. Que la reacció immediata hagi estat l’avançament electoral sembla lògica, tant motivada per la pressió dels barons –que perden poder arreu– com pel fantasma d’Ayuso, la brutal victòria de la qual a la capital espanyola dispara totes les alarmes. No hi ha dubte que aquest resultat la situa, inexorablement, per damunt de l’actual president del partit, i l’avançament electoral intenta evitar que el PP faci el relleu i sigui Ayuso la candidata a les generals. Emperò, el rodet dels populars, Feijóo inclòs, sembla imparable.

Hi hauria un tercer motiu que explica la dràstica decisió de Sánchez: la sagnia del món Podem-Díaz, la divisió del qual posa en perill la presidència futura del PSOE. Sánchez necessita tranquil·litzar els barons, fer reaccionar els aliats –Podem i Yolanda Díaz– davant l’espantall d’un govern PP-Vox, i evitar que una Ayuso demolidora li presenti batalla. Amb aquests darrers resultats, esperar mesos a convocar eleccions només hauria significat un triple desgast: desgast del seu govern, amb un PP enfortit que plantaria una batalla descarnada; desgast dels aliats, que s’haurien afeblit encara més; i desgast del partit i del seu lideratge, amb els barons territorials en peu de guerra.

Finalment, un apunt sobre la victòria de Xavier Trias, que situa Junts davant la necessitat d’enfortir l’eix ideològic, vendre la bona gestió com un element central –és a dir, vocació de poder–, i fer-ho sense abandonar l’independentisme. Una versió a l’estil Scottish National Party, que sap congriar perfectament les dues voluntats. Trias ha marcat un camí de victòria que ara caldrà seguir a les generals de juliol. De moment, la qüestió és saber si Trias governarà, i aquí ERC haurà de prendre una decisió cabdal: o facilitar l’alcaldia a Trias, i cedir el lideratge dins l’independentisme, fent el camí invers que va fer al Govern; o facilitar-la a Collboni, ser el culpable de rapinyar la victòria de Trias i cedir la capital de Catalunya als socialistes. Dilema de foc per a ERC, que es crema en tots els casos.