Ho escrivia fa una setmana Beatriz Pérez en el seu reportatge, en aquestes mateixes pàgines, sobre l’Alzheimer precoç: «Hi ha, potser, una cosa més dura que patir-lo: ser conscient de la pròpia malaltia». Aquesta terra de ningú és un espadat sobre la platja tranquil·la que jau al fons. És el moment de la consciència inquieta abans de la serenor amorfa del final. Parlava Pérez d’aquests instants en la vida d’algú que coneix un futur ineluctable contra el qual encara hi ha tan poques armes a l’arsenal. Parlava d’aquest coneixement dels processos irreversibles, de la lenta arribada de la buidor, del camí que porta al regne de la «profunda obscuritat». En deia així Iris Murdoch, en una novel·la seva, abans de ser víctima de la malaltia: «Tenia la sensació terrible que si no aconseguia atrapar-lo en aquell moment, acabaria desapareixent per sempre, enfonsat en la profunda obscuritat»