El col·lapse de l’esquerra

El 28M, amb les seves conseqüències, es pot convertir en un dels moviments sísmics polítics més profunds de la política espanyola i catalana des de fa dècades. Pedro Sánchez ha hagut de moure fitxa enmig d’una tempesta incontrolada: el seu avanç de les eleccions té l’única virtut de fer-li recuperar la iniciativa i agafar el PP desprevingut i suggereix una idea: en política, ningú mai s’ha de resignar a morir a la vora. El que proposa ara Sánchez és un braceig a la desesperada enmig d’un naufragi i un gest molt típic d’ell: canviar el pas i intentar que passin coses. No és gaire, però val més això que res. Sánchez creu en la política d’acció, als antípodes de la política per omissió de Mariano Rajoy, aquell estrany polític que creia de debò que els problemes se solucionen deixant-los podrir-se. El moviment per sorpresa de Sánchez persegueix un efecte tan evident com difícil: tapar comunicativament el fracàs del 28M i transformar la seva debacle en gasolina electoral. L’empresa, d’entrada, sembla heroica: les municipals i autonòmiques de diumenge han suposat la bufetada més forta per al PSOE des que Sánchez va arribar al poder i una de les debacles més grans que es recorden de la tota l’esquerra espanyola, amb un Podem que es dessagna, a punt de la desaparició en diversos governs de coalició. Una lectura mínimament transversal de l’hecatombe (des de la humiliació a Madrid a la catàstrofe a les Balears, passant per les derrotes sense pal·liatius a Aragó, València, Cantàbria, i milers de municipis perduts) parla d’una crisi general de l’esquerra i el centreesquerra a Espanya, que es troba en aquests moments en una situació extremadament perillosa. El resultat de diumenge deixa en molt mal lloc Yolanda Díaz, incapaç per ara d’unir el seu estrany artefacte de Sumar Podem: també ella és l’objectiu de l’avanç de Pedro Sánchez, que confia a fagocitar definitivament tot el que té a la seva esquerra per salvar-se. La resistència de Colau L’excepció a l’enfonsament socialista ha sigut justament Catalunya, una variable fonamental per entendre l’avanç: el president s’aferra al PSC per intentar salvar els mobles el 23 de juliol aprofitant la dimissió de l’independentisme. No obstant, l’efecte de la convocatòria d’eleccions de Sánchez corre el greu risc de substituir la reflexió per les presses. Si s’utilitza l’avanç només com un recurs tàctic per tapar el fracàs, sense cap reflexió prèvia, i empeny al vertigen la resta de l’esquerra, podem trobar-nos davant un pedaç comunicatiu que, a més, actuï com una bomba de dispersió dins de l’esquerra. Si no s’afronten les qüestions de fons, com la pèrdua d’un relat que convenci i la incapacitat d’unir esforços, l’esquerra corre el risc de descompondre’s. Enmig del naufragi general, cobra encara més valor l’enorme capacitat de resistència d’Ada Colau, a desenes de vots de quedar segona, que ha ensenyat als partits progressistes el que han de fer per construir i defensar un projecte. Davant la tempesta que ve, l’única opció per a l’esquerra és unir-se, pactar i fer front comú. L’alternativa és el col·lapse.

El col·lapse de l’esquerra

Davant l’amenaça d’un ensorrament històric, només té una alternativa: unir-se, pactar i fer un front comú. Les altres coses la condueixen a l’abisme

El més llegit