Jo confesso. Soc una bona persona, generosa, lleial, respectuosa, discreta i sense filtres, que va de cara i fuig de moviments per l’esquena. Tant en la meva vida personal com en la laboral. Adoro la meva professió, que no és cap altra que la d’explicar històries. Busco l’excel·lència periodística, en el fons i en les formes, i crec en l’ambició i en la meritocràcia. Estic còmoda entre línies i als marges, més que al centre de la pàgina, tot i que la feina m’obliga a fer un pas endavant per intentar treure el millor de l’equip del qual soc la copilot. Sempre prefereixo el bon clima a les toxines.
Disculpin aquest inici en primera persona, que no és un atac d’egocentrisme sinó un exercici de nuesa impropi de mi però que em serveix per explicar el mèrit de Succession. La sèrie de Jesse Armstrong, una radiografia de la vida sense escrúpols que és l’antítesi del que jo soc, m’ha atrapat des del primer minut. El final, que veuré aquesta matinada, m’interessa més que el desenllaç de la nit electoral del 28M.
¿Llavors, per què ha captat la meva atenció? Pot ser que hagi sigut perquè està centrada en la feina, aquesta parcel·la de la vida del segle XXI que tan intensament ens absorbeix, per a les coses bones i per a les dolentes. Pot ser que hagi sigut perquè l’epicentre de tot és Waystar Royco, un imperi de mitjans de comunicació, l’activitat a la qual em dedico. Pot ser que hagi sigut perquè crec en les empreses familiars com a creadores de riquesa i perquè pateixo quan veig com la falta de planificació de la successió i les discrepàncies entre les noves generacions posen en perill el conglomerat dels Roy. Pot ser que hagi sigut perquè, tot i que jo no sigui com ells, sí que reconec en la caracterització persones i conductes similars del meu dia a dia.
Sens dubte, pel que no ha sigut és pel despotisme i la vida boja del patriarca fundador (Logan). Ni pel fill enganxat a les drogues i a la compra d’empreses que fuig de l’escena del crim (Ken); ni pel fill que es masturba a l’oficina i envia fotos dels seus genitals a l’advocada general de l’empresa i al seu pare (Roman); ni per la filla poc preparada que es ven al millor postor (Shiv); ni pel fill que compra l’afecte de les dones, que fracassa en la seva carrera política i que demostra que la diplomàcia no sempre és bona (Connor). Tampoc és pel gendre deslleial i traïdor que crema proves, menysté la seva dona en benefici del seu sogre i està incapacitat per pilotar un canal de televisió (Tom). Ni pel cosí ‘outsider’ que es vol fer un lloc en l’empresa familiar i que és patètic (Greg); ni pel rival sexi que intenta comprar Waystar i oculta un forat als números (Lukas Matsson).
Tots són dolents dolentíssims i, tot i així, em moro de ganes de veure’ls. La meva admiració per Armstrong. Acabo com he començat. Jo confesso. Vull que la malèfica Shiv en sigui la successora.