Tothom sap el que va passar l’agost de 1945 a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Tothom sap el que passa amb la gent després de l’explosió d’un artefacte nuclear. Tothom ha sentit a parlar del càncer, de les cremades que no guareixen, de les malalties congènites. La gent està familiaritzada amb això, i el fong atòmic forma part de la cultura pop. Alguns fins i tot deuen haver llegit ‘Lluvia negra’, el relat abrasat de Masuji Ibuse sobre les conseqüències immediates de la bomba i el tabú que envoltava com un núvol de radiació els supervivents. I sabem qui és Godzilla. I l’expectació és gran al voltant de la pel·lícula de Christophe Nolan sobre Oppenheimer, el pare de la bomba atòmica, que va viure els seus dies després de l’estiu del 45 lidiant amb el sentiment de culpa. Però, ja que el periodisme sol abandonar el lloc de la catàstrofe ràpidament, pocs coneixeran els complexos racons humans, les històries de llarg recorregut que van sorgir com un remolí de cendra dels cràters de les explosions. Pocs periodistes s’han pres la molèstia de parlar a fons amb els supervivents, amb els seus fills i nets, molts anys després. I això és el que ha fet precisament un periodista espanyol, el malagueny Agustín Rivera. Va ser corresponsal al Japó, però és per sobre d’això enamorat del país. El seu llibre ‘Hiroshima: testimonios de los últimos supervivientes’ s’acaba de publicar a Kailas.