En la vida dels que vam néixer per estimar el futbol com a part de la bellesa de l’esport, és a dir, que es juga per jugar i no només per competir, és necessària la presència de jugadors com Andrés Iniesta. Des de noi va semblar haver nascut per jugar, i no només per competir. El seu joc, a més, com es deia abans, era d’associació, sempre ho va ser. La pilota li cremava als peus, i de seguida que podia l’hi passava a un altre (a Xavi, per exemple, o a Puyol) perquè fossin els seus companys qui rematessin la feina. En moments gloriosos de la seva carrera ell mateix s’encarregava del xut final (com quan va guanyar ell sol un partit a Sud-àfrica), però no era un gana, o una sangonera, com deia d’altres (no d’ell mateix, que ho podria haver fet) José María García.