Crec en la nostra ciutadania

Anar a votar és un exercici d’humilitat democràtica i estadística: el vot d’un compta molt poc. Quan a Barcelona, per exemple, votem unes set-centes cinquanta mil persones, el nostre sofert vot personal val això, un entre 750.000. Però sabem que el valor d’un vot no s’aprecia només amb aquesta xifra. A bastantes persones els entusiasma poc reconèixer que creuen en la democràcia. I, a moltes menys, en públic. Però, de fet, hi creiem: la humilitat del vot individual que cadascú assumeix al votar és proporcional a la fe laica que tenim en la democràcia i en els nostres conciutadans. Votar és assumir personalment el que sortirà del vot col·lectiu. Sovint, rondinant, sí. I aguantant durant quatre anys. Que de vegades es fan llargs, com en la versió revisada per Travis Birds i Benjamín Prado dels ‘19 días y 500 noches’ de Sabina. Els que no accepten el resultat electoral són, amb freqüència, proporcionalment tan arrogants com fatxes. Votar no pot ser mai un exercici totalment individual. És aritmèticament obvi que un, en alguna mesura –i més si creu que el vot és majorment racional–, ha de tenir en compte el que faran els altres votants. Al considerar-ho, l’estadística i la sociologia només ens poden ajudar una mica. ¿Per què poc, si el que votem supera clarament l’individual i forma una cosa tan col·lectiva (i tangible) com el repartiment de regidors? Perquè alhora és èticament i psicològicament convenient mantenir la màxima llibertat individual. Una llibertat d’esperit. El comportament electoral de cada un és una modesta manera real de viure una espiritualitat democràtica laica. A més, almenys una part del vot és l’expressió de creences no materials, sovint impràctiques, mancades d’egoisme: voto en consciència, vot amb generositat, solidaritat, anhels de justícia i llibertat, somnis lírics o pràctics, domèstics, veïnals. Sovint és un vot «en contra dels meus interessos materials individuals, però a favor dels meus principis» com diu Julia Otero. A moltes ciutats governaran coalicions interessants: treballaran imperfectament bé, s’aconseguiran equilibris útils, com tantes vegades abans (quan governa un sol partit, els sectarismes interns no tenen escrutini ni control extern). Des del 1979, el treball dels nostres ajuntaments ha tingut efectes impressionants en les nostres condicions de vida. Ho veu qualsevol que trepitgi el carrer i tingui relació amb persones d’altres llocs del món. A Barcelona, probablement donarem un nombre de regidors semblant a quatre candidatures. Quatre. Tant de bo passés a més llocs, començant per Madrid. Ah, si poguéssim votar a Madrid... A Barcelona, una coalició Comuns-PSC i viceversa em semblaria una bona opció, ampliable a altres grups, i més en decisions d’especial calat. Però per sobre d’això sento i penso una cosa més rellevant. Estic content –i em sembla un bon auguri per a tothom–, no tant pels que encapçalen les llistes, ni tan sols per la totalitat dels que les formen, sinó per la gent que hi ha darrere seu: per la ciutadania en la qual han crescut els candidats, per la qual ha treballat durament durant la campanya. I per la qual els votarem. Aquesta renovada fraternitat democràtica és el principal efecte que avui notem de la pandèmia, quan vam viure com mai abans que gairebé tots depenem de gairebé tots.

Crec en la nostra ciutadania

Acceptar la humilitat del vot individual depèn del que creiem en la democràcia

La nova fraternitat democràtica és el principal efecte de la pandèmia

El més llegit