Fa un parell de diumenges em vaig llevar aviat i me’n vaig anar a nedar. Em vaig sentir una heroïna, vencedora contra les forces que fan que els llençols s’enredin a les cames i contra la veu interior que et diu: «Total, per un dia que no...». La pujada d’autoestima em va durar fins que vaig topar amb l’embús a l’autovia. Hem arribat a aquest punt. La carretera col·lapsada, tots aturats i els llums d’emergència encesos un diumenge a les vuit i poc del matí en temporada baixa. Per sort, no tothom anava a la piscina municipal. La famosa ciutat dels 15 minuts de què molts parlen, però on pocs aconsegueixen viure, comptaria amb una instal·lació esportiva pública al barri, o un accés fàcil a la més pròxima, però no és el cas. Mentre la quimera de l’urbanisme postmodern es fa realitat, ens estem acostumant a viure en una congestió circulatòria permanent. Ja no existeix l’hora punta, totes les hores són hores de màxima afluència, fins i tot per als que hem reduït l’ús del cotxe a la mínima expressió. És curiós que siguem capaços de perdre temps en els embussos, però no l’invertim a utilitzar el transport públic; de malgastar diners en aparcaments que mai seran suficients abans que millorar els trens i autobusos. Urbs d’una mida perfecta per a desplaçaments a peu o en col·lectiu estan tenallades pel soroll, la contaminació i la presència dominant dels vehicles particulars.