No s’ha de ser politòleg per saber que Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo es juguen una part del seu futur personal i polític diumenge vinent en les eleccions municipals. Els comicis locals són els que més convulsió creen en la vida interna dels partits perquè la majoria de càrrecs electes i d’alliberats contractats depenen d’aquests resultats, tot i que no siguin ni els més coneguts ni els més ben pagats. Però aquest núvol de gent anònima que vota en els congressos i en les primàries internes té un sou que depèn del que passi el 28M en ajuntaments i diputacions. Si els resultats no responen a les expectatives o representen una debacle, el soroll intern es pot carregar algun dels líders. Sánchez és el secretari general i president del Govern espanyol amb un poder més plenipotenciari al PSOE des de Felipe González. Fins i tot superior, perquè l’ostenta sense haver aconseguit una majoria absoluta al Congrés i sense tenir un antagonista com Alfonso Guerra. Ningú s’atreveix a qüestionar Sánchez perquè no té alternativa i perquè ha demostrat que no li tremola el pols per aniquilar els seus col·laboradors més estrets. Si diumenge el PSOE perd l’alcaldia de Sevilla i la Comunitat Valenciana, i no recupera Barcelona, els ganivets poden saltar a Ferraz. El seu control del partit és inversament proporcional a les ganes que li tenen alguns, els que es fan dir PSOE autèntic, si té el menor indici de debilitat. València i Madrid són els talons d’Aquil·les de Feijóo. Si no recupera aquesta comunitat i Ayuso aconsegueix la majoria absoluta a la capital, l’actual líder del PP serà àmpliament qüestionat, per la premsa però també per un partit que hauria tancat en fals dues vegades la successió de Mariano Rajoy.