El meu germà Ricardo ha perdut una mica el cap i fa coses que no hauria de fer. Es presenta, per exemple, a casa sense avisar per repetir una broma que ell i la resta dels meus germans em feien quan érem petits: que jo era adoptat. A mi no m’ofenia perquè sempre vaig voler ser adoptat. Tenia la fantasia de ser en realitat fill d’uns milionaris suecs que tard o d’hora vindrien a rescatar-me de la situació en la qual havia caigut. Encara els espero. No obstant, fingia patir perquè era la resposta que els altres anhelaven. M’he passat la vida reaccionant com els altres esperaven de mi, per no decebre’ls. M’aterreix decebre, no sé per què, potser soc de veritat un adoptat metafísic i temo que d’un moment a un altre em posin de potetes al carrer. Entenc per adoptat metafísic aquell que està fora de lloc a tot arreu. Em porto bé allà on vaig perquè no se n’adonin.