Ancelotti, no vol parlar de futbol | Llimona & vinagre, per Matías Vallés

Carlo Ancelotti ha tingut mala sort amb aquesta radiografia, fonamental per a la seva carrera. Un mes enrere s’hauria titulat «el cap que tots voldríem tenir». Excepte Marco Asensio, és clar. Després de contemplar un personatge tan malhumorat i maleducat com la seva estrella Vinícius en la derrota a València, un entrenador que ofèn una periodista amb un reiterat «No vull parlar de futbol», el titular queia com la poma newtoniana. Per cert, el tècnic va tractar amb molta més deferència els mascles de la roda de premsa que a Isabel Forner, que va mantenir, exemplar, les formes. ¿Masclisme? No, sisplau, només el Reial Madrid decideix quina és l’aberració del moment. Ancelotti ofereix la trista imatge de l’impassible descompost. Ha fet el ridícul en un campionat desgastat i ha sigut esclafat en la Champions, és normal que no vulgui «parlar de futbol». Per ocultar les seves tristes prestacions en la temporada, ataca la Lliga sencera, Espanya al complet i cinquanta mil valencians que han pagat religiosament per presenciar les lamentables prestacions del seu equip –cal veure les clarividents declaracions autocrítiques de Ceballos després del partit–. Ancelotti ja no és «calmat i tranquil», segons exigia desencaixat. Inculpar de racisme repetidament cinquanta mil clients, «tot l’estadi», oscil·la entre la impotència i la incompetència. Un periodista valent va haver d’arrencar de la seva ficció i de la seva fixació a qui anys enrere manejava les rodes de premsa a voluntat, perquè desactivava les preguntes abans que fossin formulades. Els espanyols sempre estan disposats a rebre lliçons de l’exterior, ja provinguin del Brasil que vota en un 50% a Bolsonaro (autor de la fenomenal frase «ni per procrear serveixen ja») o de la immaculada Itàlia. A propòsit, Ancelotti va cobrar milions d’euros d’un tal Silvio Berlusconi, durant les seves cinc temporades com a jugador i vuit com a entrenador del Milà. L’elegantíssim Ancelotti, al qual li cabia la pilota al cap com l’Estat a Fraga, mereixia per descomptat cada euro que es va embutxacar. No obstant, no consten manifestos contra un Berlusconi modèlic per tants conceptes, però que declarava: «Em fa fàstic una que va amb un negre», en referència, per cert, al futbolista Balotelli. Tampoc s’han trobat, tot i que pugui atribuir-se a mandra investigadora, pronunciaments de l’entrenador reclamant indignat la paralització de la Serie A pels desvaris de Sua Emittenza. El Madrid no pot ser perdedor ni víctima, i Ancelotti pagarà haver promulgat la transició de la derrota a l’autohumiliació. «Ha sigut un bon any» és una altra fase condemnatòria de l’entrenador que condemna la podridura social de la societat espanyola. Sobretot, en comparació amb la seva admirable Itàlia governada per una neofeixista, i on els ajuntaments del sud pacten ara mateix amb membres de la màfia, la camorra i la ’Ndrangheta, amb perdó per si s’ha omès alguna de les benèfiques institucions meridionals. El mateix Ancelotti va canviar la seva confutació universal «tot l’estadi» a «un grup d’aficionats» en un parell d’hores, però sense disculpar-se fins dies després. Cada insult racista a Vinícius és una desqualificació de la Lliga en el seu conjunt, però la lluita contra aquesta xacra hauria d’anar compassada amb el combat de la violència als estadis. En aquest capítol, el davanter expulsat per agressió a València i amb una altra desena de targetes grogues en aquesta temporada és un contraexemple del comportament cavalleresc. Tampoc el seu tècnic pot presumir d’haver moderat l’ariet multimilionari, que deia «tonto» a un periodista valencià. Per comparació amb entrenar el Madrid, rigueu-vos de pactar amb Bildu, però no sona tranquil·litzador comprovar que Ancelotti és més inestable que Vinícius. El partit de València s’hauria d’haver interromput perquè el Madrid no s’hi jugava res, i a més va perdre. L’entrenador blanc vol tacar la Lliga del Barça, iel qatarià Xavi s’afegeix a la maniobra. Els dos tècnics s’enllacen en la denúncia d’insults deplorables, però no massius. He buscat, en va –una altra carència investigadora–, les seves invectives contra el Mundial disputat a Qatar, país de legislació homòfoba unànimement aclamat pel món i el periodisme de la pilota. Ancelotti no vol parlar de futbol, s’ha contagiat de la setmana electoral i només es pronuncia com a candidat a una banqueta que ja no mereix. Cal elogiar, això sí, la seva impagable aportació de dimarts passat al detallar la relació d’estadis amb espectadors racistes. El Bernabéu queda exempt de la llista, és bo saber-ho.

No vol parlar de futbol

El més llegit