La política de proximitat eren ETA i Vinicius, per Jorge Fauró

Ens haurien d’haver avisat que la campanya electoral per a les municipals i autonòmiques de 2023 girarien al voltant d’ETA i del cas Vinicius.Ens hauríem estalviat el tedi i l’embafament que representen dues setmanes de matraca, 15 dies de ràdio, televisió, premsa i internet de ‘diu’, ‘afirma’, ‘acusa’, ‘considera’ i ‘assegura’, els verbs habituals dels períodes de votacions, insubstancials la major part de vegades, l’ús dels quals no és res més que la solemnización de la ‘no notícia’ amb què la classe política trampeja per escaquejar-se del que de veritat importa i afecta la majoria. Electors i candidats no tenen la mateixa consideració sobre la gestió del temps i la seva pèrdua. El temps és l’únic que disposem en absoluta propietat i la política s’obstina a convertir-se en ‘okupa’ d’aquest inquilinat. Salvant el discurs diari dels alcaldables, que rares vegades salta a l’actualitat nacional, va començar la campanya amb Doñana per virar cap a Bildu i els seus candidats etarres i a si la societat espanyola és racista o un model d’hospitalitat, com si no ho sabéssim. «No soc racista, però». ‘Però’ és la paraula maleïda de tots els diccionaris perquè pretén justificar les bondats de la primera part de l’oració, que generalment deriva en un cataclisme inaudit de despropòsits. Totes les contradiccions de l’ésser humà concentrades en una conjunció adversativa de quatre lletres. Ha canviat el format de comunicació: TikTok i Twitch, els vídeos dels candidats i els debats en ‘streaming’, alcaldables, esprintant pel centre històric de la seva ciutat mentre llancen propostes i candidates assajant coreografies. I, no obstant, els discursos nacionals de les últimes dues setmanes semblen trets d’un fil de Twitter que va començar a teixir-se a principis de segle, quan ETA matava i la migració va acabar per convertir una part de la població en un col·lectiu hostil. Tot apunta que el fil no ha acabat. Criogenitzarà en la bobina fins a les pròximes eleccions. Al començament de la campanya, no hi havia gaires esperances amb aquell pla de vivenda i el ‘banc dolent’ anunciat per Sánchez i que molts governs autonòmics, inclosos els del seu partit, es van encarregar de recordar que és difícilment executable. Sí que es van obrir expectatives amb Doñana, per tal com posava sobre la taula el problema de la sequera. La malaptesa i l’habitual provocació dels hereus de Batasuna els hi van posar amb safata als partits que volen erradicar d’Espanya tot rastre de sanchisme. I llavors, adeu a Doñana, s’ha acabat la sequera, es van diluir entre raons els problemes de vivenda, sanitat, seguretat, educació i benestar social, assumptes habituals, en fi, que s’han de discutir en una campanya local i autonòmica, de manera que les arengues de Sánchez, Feijóo, Abascal, Ayuso i tants d’altres es van repartir els temps ‘democràticament’: una setmana per a Bildu i els seus candidats d’ETA i l’altra per a Vinicius. I per si en faltava algun, i en presència de la mandatària madrilenya, s’hi va apuntar fins a Florentino per parlar de racisme; més tard Lula, el Brasil sencer, LaLiga, la FIFA i, a poc que s’hagués allargat la cosa, fins i tot el Grup Wagner hauria intervingut en la polèmica, com si fos la primera vegada que es vilipendia un futbolista a Espanya anomenant-lo negre, mono, ‘maricon’ o qualsevol altre insult racista o homòfob. El que ens hauria d’escandalitzar és que hagi fet falta una campanya electoral per posar davant el mirall una part de la societat (per acció) i una part de la política (per omissió). Beneïts alcaldes En qualsevol campanya no és tan important el discurs com qui el dirigeix i el redirigeix, i si el PP va aconseguir la primera setmana –gràcies a Bildu– que ETA tornés a la primera línia del debat, l’assumpte Vinicius va servir al PSOE amb safata l’argumentari contra el Partit Popular i la seva necessària aliança amb la ultradreta per poder governar en ajuntaments i autonomies. Hi ha partits que s’han presentat a les grans ciutats sense cap classe de programa. Ningú podrà demanar-los comptes. «Vostè va dir....». No, no ho va dir. ETA i racisme, això va dir. Jo els entenc. Treballar-se un document de propostes perquè s’acabi parlant d’assumptes que poc tenen a veure amb els problemes del veïnat ha de ser frustrant. O alliberador. Depèn del punt de vista. Beneïts alcaldes i regidors de poble, que poc se’ls valora. El cas és no parlar gaire d’allò nostre, no sigui que se’ns acudeixi pensar i canviar el vot.

La política de proximitat eren ETA i Vinicius

Els líders nacionals han convertit les eleccions autonòmiques i municipals en uns comicis virals allunyats dels problemes més pròxims a la ciutadania. Ens podrien haver estalviat el suplici de la campanya

El més llegit