Suposo que ells no aniran a votar

Tinc un somni. Més aviat, un malson: soc a la vora intentant escombrar tota la sorra de la platja amb una escombra. Després, amb l’aigua pels turmells, intento escórrer desesperadament el mar amb el pal de fregar, però les onades tomben el cub una vegada i una altra. Llavors em desperto i m’adono que he entès què significa ser alcalde de Barcelona. Governar una gran ciutat és així: has d’estar atent a grans operacions estratègiques, però sempre hi haurà qui fotografiï una bonyiga de gos i te la mostri com a esmena a la totalitat. De manera gratuïta. Imagino que tots aquells que s’han passat setmanes dient que, a Barcelona, sorties a comprar pipes o a jugar a pàdel i t’okupaven la casa no s’atreviran a sortir a votar aquest diumenge per por que se’ls fiquin al pis just mentre ells exerciran el seu dret. També espero que no ho facin tots aquells que somien una ciutat que els permetés arribar amb el Land Rover fins a l’urna i que tingués uns col·legis electorals que fossin McAutos: temorosos d’agafar embús, faran bé de quedar-se a casa. Tots aquests que no s’han cansat de dir que aquí hi ha més catanes que forquilles i més delinqüents que veïns suposo que també es guardaran molt de sortir al carrer un dia com aquest, d’alt risc. Per descomptat, assumeixo que no sortirà a votar aquest que insulta les bicis a la ciutat com els gossos borden als cotxes al llogarret. O aquest altre, defensor acèrrim dels drets humans de les Scoopy, que el primer que pensa al veure una superilla amb quatre jugant al voleibol és que aquesta pilota impactarà al parabrisa d’un BMW o en el soroll que fa quan bota. Retòrica higienista He començat el text amb un malson i, de fet, té sentit somiar aquesta neteja impossible en sorra i mar. La dreta sempre utilitza aquest núvol lèxic (aquesta retòrica higienista) que té a veure amb la desinfecció (netejar els carrers, desparasitar el públic). A més, del mar ve, per exemple, el turisme de creuer i a terra hi ha el principal problema: la vivenda. Molt sovint, les crítiques al govern municipal són com les que un veí obtús presenta al president de l’escala, retraient-li el preu de la llum, que la maionesa se li talli o que Dembélé inventi una passada absurda. «Aquí no hi ha qui visqui», li dirà, sense calibrar els límits competencials de l’acusat. Més sintonia metropolitana o entre institucions podria ajudar a abordar el tema crucial. Però és innegable que, malgrat les campanyes mediàtiques i persecucions judicials, en l’última dècada progressista (i colauista) s’ha intentat desaccelerar la boja inèrcia neoliberal, de les primeres moratòries d’hotels o la poda de cotxes (hi ha qui els veu com a linxs ibèrics, en extinció, però cada dia en passaven per l’Eixample 350.000) a les últimes propostes: reduir a la meitat els creuers o revocar llicències de pisos turístics i de botigues de ‘souvenirs’. Pots dir que t’irrita aquest martell hidràulic o que un dia de pluja vas perdre un taxi, però cap altre gran consistori destina més euros anuals per habitant a partides socials. És a dir, a tu. Capital simbòlic Barcelona, en realitat, mai ha sigut gaire poderosa, sinó que ha sigut de vegades pròspera i moltes d’altres, rebel. I gairebé sempre el seu millor capital ha sigut el simbòlic, que amb sort incideix en l’humà. Per això aplaudeixo que intenti ser pionera, a una escala global, en temes que miren als ulls de la gent, com la devolució del carrer als veïns: respiren més bé (ha baixat un 30% la contaminació) i se senten més (hi ha menys soroll). Els carrers com a lloc de trobada i no com a passadís comercial ni com a circuit de karts: això és, els carrers sent carrers. L’única crítica a les superilles que entenc és la que adverteix que podrien accelerar els processos de gentrificació. El que anomeno la síndrome ‘construeix-ho i vindran’, que és trista i real, però que té una medecina que passa (i aquí hi ha els deures) pel concurs de diverses institucions i col·lectius. Es podria fer millor, clar, però només incorre en la contradicció qui afronta el conflicte i la tasca del pioner se sol aplaudir més en el futur que en el present. Barcelona, com tots, va quedar feta malbé per una cascada de crisis i vull pensar que totes les obres en marxa són escaioles i benes. No es pot escórrer el mar, ni escombrar la platja, però sí votar aquest diumenge a favor de la ciutat per la qual voldries passejar un altre diumenge futur.

Suposo que ells no aniran a votar

No es pot escórrer el mar, ni escombrar la platja, però sí votar a favor de la ciutat per la qual voldries passejar

El més llegit