Com aquell titular sobre Lola Flores que ‘The New York Times’ mai va publicar («Ni canta ni balla, però no se la perdin»), Belén Esteban (Madrid, 49 anys) representa com ningú en aquest país el triomf de l’inexplicable i l’exemple de com la intrascendència pot sortir victoriosa davant una derrotada majoria que considera un oprobi la vulgaritat i la irrellevància davant el que es considera intel·lectualment acceptable. I, en efecte, Belén Esteban, batejada com la ‘princesa del pueblo’ pels mateixos mitjans que la injurien des de fa gairebé 30 anys, ni canta ni balla, i no se li coneix cap altre ofici que el d’aparèixer en platós a perorar sobre la banalitat (la seva vida, la d’altres, la de les seves exparelles, la de les parelles de les seves exparelles, la dels que miren de ser com ella, etcètera), de la qual cosa deduïm que és la seva professió i per la qual cosa tributa, i, no obstant, és tal la capacitat de seducció del personatge, el percentatge de quota de pantalla que per si sola garanteix per a qualsevol emissió, que no és possible abstreure’s al magnetisme d’algú que, sense aportar res realment valuós a la comunitat, contribueix com pocs a satisfer les hores d’oci d’una amplísima part de la població, de la que, en molts casos, és una referència (noia humil es casa amb torero famós i li sobreviu).