Raval i rumba en campanya

Aquests dies, en plena campanya, el catalanisme benpensant, per no dir assenyat, per no dir conservador, ensenya la poteta neonoucentista. Per una banda Quim Monzó i per l’altra l’Ara es posicionen, l’un contra el Raval perquè és indigne de representar Barcelona, l’altre perquè està o estan farts de tanta rumba. Sang d’orxata traginen els que es voldrien enardir amb la Dansa de Castellterçol. N’hi ha que votaran Trias per fotre Esquerra Republicana encara que se’ls encongeixi el cor quan amaga l’estelada i renega de la Feliu a favor de la rumba i encara sort que no posa gaire els peus al repulsiu Raval. Vade retro. Ningú discrepa del certificat de naixement de la rumba: anys quaranta, Raval, carrer de la Cera. Doncs ja ho tenim. Dos empestats al preu d’un. Els que es preguntin què més tenen en comú rumba i Raval trobaran respostes per aquest cantó: són populars, impurs, fan olor de baixos i sobretot representen una difusa però perceptible amenaça a la subsistència de la nació. Si rere el vel d’optimisme rere el qual dissimulen l’amarga ganyota de la derrota de l’octubre del 17 hi hagués una actitud positiva i una mentalitat aigües amunt, podrien abraçar-se al gran Peret, proclamar que la sardana és empordanesa i la rumba barcelonina (i lleidatana), i exhibir amb orgull les credencials del Raval, seu entre altres distingidíssimes institucions com ara la Filmoteca, de l’Institut d’Estudis Catalans, per no parlar del Liceu, del Palau Güell i el Romea, o remuntar-nos a èpoques menys galdoses amb les Drassanes. Aquestes fòbies, dues en una, no bessones sinó siameses, no són atribuïbles als problemes ocasionats per les narcosales i altres realitats poc salubres i gens estimulants, que afecten només una petita part dels carrers de l’extens raval, van a la baixa i esperem que després de les eleccions hi continuïn anant. Si comparem el Raval amb el Marais, en altres temps el barri mes degradat de París i ara residència d’artistes i ‘bobós’ (burgesos-bohemis), trobarem que aquí, gloriosament, la transformació s’ha quedat a mitges. El Raval és híbrid, com la rumba, i per això molesta als ex pijo-progres i als aspirants a succeir-los. Això els emprenya, però encara arrufen més el nas quan recorden que cap de les tres ces del CCCB es refereix a Catalunya, o que el MACBA no sigui una filial de la d’altra banda benemèrita Fundació Vila Casas i sobretot que el Taller de Músics hi estigui tan arrelat i mantingui intactes les seves capacitats creadors i transformadores, sempre híbrides. Que bategin amb el nom del barri un cotxe elèctric urbà o que els principals candidats s’estrenin amb rumbes és un símptoma de la vitalitat per ara indestructible de Barcelona. Ai si els que odien totes dues coses sabessin que, a més de ser el barri de Terenci Moix o de Manolo Vázquez, és també l’indret on els pares de l’ex responsable de cultura de la ciutat i actual ministre d’universitats, Joan Subirats, hi despatxaven en una afamada vaqueria, i per més inri al carrer Hospital, a tocar del de la Cera.

Raval i rumba en campanya

El Raval és híbrid, com la rumba, per això molesta els expijo-progres i els aspirants a succeir-los

El més llegit