No sé si Yuval Noah Harari, l’autor de ‘Sàpiens’, es passa de frenada quan diu que «la intel·ligència artificial és una amenaça a l’existència humana» i que «ha ‘piratejat’ el sistema operatiu de la nostra civilització». És veritat que els creadors del revolucionari ChatGPT, així com una llarga llista de científics, intel·lectuals, pensadors de diferent opinió i fins i tot algunes institucions polítiques, advoquen per embridar l’avenç més disruptiu de les últimes dècades. Però no totes les opinions són tan alarmistes, potser perquè l’apartat de possibles beneficis també és extens i, a més, costa posar-se en el pitjor escenari. Jo, sens dubte, em resisteixo a pensar que l’ésser humà no pugui trobar mecanismes per evitar que les màquines ens colonitzin. No obstant, aquest optimisme antropològic del qual presumeixo tant trontolla quan repasso determinats aspectes del nostre paisatge col·lectiu. Alguns ens poden semblar remots, com per exemple l’impúdic aprofitament que fa la Xina de qualsevol avenç tecnològic per controlar, encara més, el seu personal. O la impossibilitat còsmica que als Estats Units es posin d’acord per evitar que els fusells d’assalt estiguin a l’abast del primer descerebrat que els vulgui. No veig, per cert, que cap d’aquests dos gegants mundials estigui al cas ni de frenar ni de regular res. Però, de tota manera, no fa falta anar-se’n tan lluny.