No és gens fàcil resumir la història en unes poques línies i, de fet, no és l’objectiu d’aquest retrat, però per entendre una mica la personalitat d’Erdogan i el seu paper en la Turquia del segle XXI cal endinsar-se, encara que sigui a través de traços gruixuts i sense entrar en detalls, en la configuració d’un imperi que neix de les ruïnes de l’imperi romà d’Orient, en una data determinada, el 29 de maig de 1453, que és el dia que, a mitja tarda, el sultà Mehmet II entra a Constantinoble, ordena que Santa Sofia sigui mesquita i introdueix el món en l’etapa que coneixem com a Edat Moderna. Com si res. Des d’aleshores, l’imperi otomà s’estén per tot el Mediterrani oriental i pel sud del mar Negre, limítrof amb Rússia, amb tot de sultans que manen i que veuen com, en els primers anys del segle XX, la cosa es desfà a poc a poc i, per culpa de la Primera Guerra Mundial, s’acaba d’ensorrar del tot, als Balcans i al món àrab, sense oblidar que una de les últimes embranzides del poder otomà és un dels genocidis més brutals que es recorden, el dels armenis. Uns joves militars decideixen intervenir en l’assumpte i, finalment, aboleixen el sultanat dels otomans i declaren la constitució de la república de Turquia, també un dia 29, en aquest cas d’un octubre de fa cent anys. Mustafà Kemal Atatürk es converteix en pare de la pàtria i estableix els preceptes irrenunciables de la nova nació, que es resumeixen en dos: la laïcitat i el rebuig a les ingerències religioses. I l’ascendència militar, és clar, garant de la secularització.