La valquíria russa

L’última novel·la de Javier Marías, la més que esplèndida ‘Tomás Nevinson’ (2021), planteja la moralitat de l’assassinat. ¿És lícit des del punt de vista de l’ètica i la justícia enviar a l’altre barri algú de qui existeix la confirmació que ha comès fets horribles o revela intencions irrefutables que tard o d’hora els portarà a terme? ¿Està legitimat un Estat per decidir, sense que cap ordre constitucional així ho resolgui, sobre la vida d’un assassí en sèrie o d’un terrorista amb desenes de delictes de sang a la seva esquena? Les dues preguntes, que la majoria resoldríem amb un no rotund, es compliquen si estrenyem el cercle al voltant d’un genocida, d’un tirà, d’un dictador sanguinari capaç d’encoratjar, autoritzar i executar matances indiscriminades, posem una mena d’holocaust destinat a delmar una població pel fet d’haver nascut o residir en un determinat àmbit geogràfic, o per raons d’origen ètnic o religiós. El descobriment de diversos drons sobrevolant el Kremlin convida a pensar que o bé Rússia mira d’aparentar que agents externs sospesen la possibilitat d’acabar amb Vladímir Putin, o que les acusacions russes que rere l’incident es troben els EUA o l’exèrcit que comanda Zelenski corroboren que algú (tan difús i tan eteri aquest ‘algú’) està llançant l’avís. La reflexió sobre moralitat de l’assassinat a la qual convidava Javier Marías planteja un doble debat. Com a demòcrates no podem acceptar que cap ciutadà pagui amb la seva vida la comissió d’uns fets que han causat un valor insondable. No obstant, estem segurs, com en el cas de Putin i de tants altres governants del mateix pelatge, que la seva permanència en el poder continua causant un dolor irreparable, la mort d’homes, dones i nens innocents, en absolut responsables d’un conflicte entre Estats, aliens a les ànsies d’expansió d’un autòcrata que està disposat a acabar amb milers de vides amb tal d’aconseguir l’hegemonia sobre un territori i la submissió d’una nació sobirana. És revelador que l’assumpte dels drons que van sobrevolar la plaça Roja no hagi propiciat cap murmuri internacional, més enllà de les acusacions d’uns contra els altres, com si l’aconsellable fos no agitar el vesper. Res és menyspreable quan es tracta dels perills que representa un cap d’Estat del perfil de Putin, del qual no només sabem que va iniciar el conflicte d’Ucraïna, sinó que també estem convençuts que no s’apartarà en la seva campanya contra la població del país envaït, cosa que inclou bombardejos sobre grans ciutats, violacions en massa, destrucció, èxode de refugiats i el terror insuportable que ha de produir la proximitat dels soldats invasors. Sempre posteriorment a la comissió de la barbàrie, la Història acostuma a lamentar que no culminessin amb èxit les temptatives de magnicidi contra un genocida. Marías ho exposa amb magisteri a partir dels intents –alguns de ficcionats i altres de basats en fets reals– d’acabar amb la vida d’Adolf Hitler (fins a en 42 ocasions van mirar de matar-lo sense èxit). S’explica la frustració de Friedrich Reck-Malleczewen, autor del ‘Diario de un desesperado’, que va poder assassinar el tirà el 1932 a l’Osteria Bavaria. No ho va fer i va acabar a Dachau. Més a prop va estar Johann George Essler el 8 de novembre de 1939. Va preparar amb minuciositat l’explosió d’un artefacte en la Bürgerbräukeller de Münich a l’hora en què Hitler havia d’intervenir davant membres del partit, però va avançar 13 minuts el seu discurs i la bomba va esclatar més tard. Van morir set persones, cap d’elles de nom Adolf Hitler. Més a prop va estar el coronel Claus von Stauffenberg en l’operació Valquíria de juliol de 1944. El canvi a última hora de la disposició dels maletins bomba que havien de matar el Führer al Cau del Llop va permetre que sortís amb vida de l’intent. No deixa de ser paradoxal que el grup de mercenaris més temut de Rússia porti el nom de Wagner. ¿Seria moralment justificable atemptar contra la vida de Putin per mirar de parar la barbàrie d’Ucraïna o els possibles conflictes que se’n derivin? «Es veu que matar no és tan extrem ni tan difícil i injust si se sap a qui», sentencia el narrador de ‘Tomás Nevinson’, una frase de novel·la que pertany al món de la ficció i emana de la imaginació d’un escriptor. Però geopolítica i literatura no van sempre de la mà.

La valquíria russa

La Història acostuma a lamentar, sempre després de la barbàrie, que no culminessin amb èxit els intents de magnicidi contra un genocida. Els drons sobre el Kremlin revelen que algú està pensant que acabar amb Putin acceleraria el final de la guerra

El més llegit