Notes sobre Busquets per aprendre a viure

Dos segons abans que soni l’alarma del despertador, Sergio Busquets obre els ulls. Mai el sol ha presenciat algú tan veloç a càmera lenta. La seva rapidesa no té a veure amb la pressa, ni tan sols amb la velocitat, sinó amb el ritme: l’economia de moviments, la precisió del gest i una elegància mai robòtica. Potser algun dia va convidar un extrem brasiler a veure qui dels dos feia abans una truita de patates: va acabar ell primer, malgrat la gansoneria, i la placa de cocció va quedar neta i fins i tot les closques d’ou encaixades a l’ouera de cartró dins del cubell de les escombraries. No se li ha encasquetat la cremallera de l’abric en tota la seva vida. Busquets no esquitxa quan obre un bric de llet amb els nous tancaments de La Central Lechera. No necessita tisores per a la bossa de formatge ratllat. Obre fàcilment fins i tot l’envàs sense obertura fàcil. Si Sergio Busquets fos un personatge de ficció seria Indiana Jones, però només en una escena: quan l’arqueòleg s’enfronta a un veí al Caire, que intenta impressionar-lo fent monades amb la simitarra i ell espera i quan l’altre es cansa, pum, li clava un tret amb el revòlver. Les seves notes de veu, escasses, són prodigioses: perquè les reprodueixes a x1,5 o x2 i continuen sonant serenes i el missatge es continua entenent. Ja en l’adolescència, era el que, en una discussió, deixava parlar fins que l’altre quedava en evidència i llavors el rematava amb un «d’acord», letal. Mai s’ha equivocat de cua al supermercat, quan alguns tenim un talent innat per, nerviosos, canviar la de l’esquerra en l’últim moment perquè té menys gent (i llavors l’àvia treu el carnet de sòcia del Carrefour i acara la factura i paga amb cèntims d’euro i fins i tot amb pessetes). És obvi que mai ha corregut perquè se li escapava el bus ni les portes corredisses del metro li han pinçat el nas. Sens dubte, mai ha arribat massa abrigat o poc a un lloc (mai li ha sobrat una capa de roba). I és aquest que mira amb amabilitat els seus acompanyants, carregats amb tròleis, bosses i motxilles aparatoses, mentre ell, amb prou feines amb una petita i lleugera maleteta de mà, ho porta tot (demana-li un Halls o un clínex: s’ho haurà arreglat per incloure’ls). Busquets és, també, el que utilitza boli Bic de color blau des de primària: mai n’ha perdut un abans que se li acabés la tinta. Mai de la vida les crispetes se li han cremat, o se li han quedat crues i dures, al microones (el ding no l’avisa, sinó que li dona la raó: ell sap quan les ha de treure). I, per descomptat, mai ha vist el símbol de la bateria del mòbil en vermell (mai n’ha tingut menys d’un 10%). Si el seu futbol fos escriptura, gairebé no utilitzaria adjectius, si bé quan en colés un il·luminaria tot el paràgraf i la pàgina. Si passés un cometa, ell seria al punt idoni per veure’l. Si passés un meteorit, estaria en el més allunyat (o el baixaria a terra amb la punta del peu). Al cap i a la fi, el cineasta Werner Herzog va dir una vegada, al CCCB, que era el seu jugador favorit perquè «controlava el temps i l’espai». Hauríem d’aprendre a viure com juga Busquets. Córrer més amb el cervell que amb les cames, estalviar-nos moviments i paraules: no permetre que ens aclaparin amb els seus escarafalls i presses. Sempre atent i sempre en calma, tret de quan, com l’altre dia davant l’Espanyol, et desafia un ultra, i llavors l’encares a crits. També d’això en podríem aprendre. Busquets és aquest que està callat durant tota la festa i, no obstant, quan abandona la sala corre la veu: «¡Se n’ha anat Busquets!, ¡Ara què fem!».

Notes sobre Busquets per aprendre a viure

Mai el sol ha presenciat algú tan veloç a càmera lenta. La seva rapidesa té a veure amb el ritme: l’economia de moviments, la precisió del gest i una elegància mai robòtica

El més llegit