Estar preocupat, i a simple vista no semblar preocupat per res, és un esforç que ens surt de manera gairebé natural. Aquesta aparença de serenitat ja és una manera de desempallegar-se de la preocupació, o almenys de foragitar-la momentàniament. Forma part del gran pla de l’ésser humà: dissimular, mostrar indiferència per molt del que l’envolta, afirmar per defecte «estic bé» quan li pregunten «¿què tal?» fer contínuament, en fi, com si res. ‘Com si res’ no significa res, però a través d’aquesta falta de significat transiten molts temes cada dia, alguns dels quals molt rellevants. Fes com si res, i quan te n’adonis s’haurà acabat un altre dia, en què s’hauran consumit les preocupacions que, malgrat tot, hauràs mantingut a ratlla.

Fingir normalitat

Intentem, en general, fer de la preocupació una operació interior, gairebé secreta. Fa dues setmanes, la meva filla va caure en un pas de vianants, en un carrer bastant transitat. Va ser una caiguda aparatosa, de la qual, no obstant, es va aixecar com si res, i dient «estic bé» abans que jo li preguntés com es trobava, i si li feia mal. Quan ens vam allunyar 20 o 30 metres de l’escena, no obstant, va començar a coixejar, fins a aturar-se. «Em fa molt mal», va reconèixer, de sobte afligida. «Però m’has dit que estaves bé», vaig comentar. «És que m’estava mirant tothom», em va explicar.

L’Helena farà vuit anys, i aquell dia va fer com si res, senyal que comença a desxifrar alguns dels grans reptes humans, com el de fingir normalitat i que no passa res de res quan segurament passa de tot. Mires al teu voltant i distingeixes caos, mediocritat, imbècils, fanàtics, ignorància, aprofitats i moltíssim soroll. Malgrat tot, tu aconsegueixes seguir amb la teva vida i amb tots els petits verbs que et van sortint al pas: matinar, treballar, descansar, menjar, plorar, dormir, caminar, beure, cobrar, pagar, rentar, recordar, oblidar, fer broma, com si res. És agradable sovint aquesta indiferència, i una victòria secreta.