José Manuel Baltar, príncep de sang

Se suposa que els Baltar representen una anomalia. Així ho expliquen fins i tot des del mateix Partit Popular de Galícia, però aquesta distància traspua falsedat. Perquè sense el ferri control polític i electoral de la província d’Ourense, les repetides majories absolutes de Manuel Fraga Iribarne i Alberto Núñez Feijóo haurien sigut impossibles. Pot ser que Ourense sigui un anacronisme polític, l’últim vestigi d’un model caciquista que en els anys 80 i 90 del segle passat i en la primera dècada de l’actual va hegemonitzar el món rural gallec. Però els porrons també són un anacronisme tecnològic i el país n’està ple. El caciquisme gallec és una evidència secular que només ha retrocedit per obsolescència, és a dir, quan, com a instrument de control social i, per tant, politicoelectoral, ha perdut la utilitat. Durant dècades, per al Partit Popular de Galícia, el caciquisme era una manera de respirar i Fraga Iribarne va aconseguir l’equilibri –no exempt d’ocasionals picabaralles– entre birrets i boines, és a dir, entre empresaris i classes mitjanes i mitjanes altes d’origen urbà i comerciants, modestos propietaris agrícoles i funcionaris establerts al món rural. Mètodes caciquistes Totes les forces polítiques de l’antic regne, absolutament totes, es van adaptar a mètodes caciquistes, tret de les marees, confluències de partits, forces i grups professionals que van posar en perill, per primera vegada, el control del PP de les ciutats de l’interior del país. Anys abans, quan el vot exterior va fer que Manuel Fraga perdés les eleccions autonòmiques i van governar el PSOE i el Bloc Nacionalista Gallec sota l’anodina presidència d’Emilio Pérez Touriño, no va canviar absolutament res. Ni tan sols van revertir la reforma reglamentària al Parlament que dominava l’oposició i que va far que Xosé Manuel Beiras clavés un cop al seu escó amb la sabata el 1993. Res de res. Potser per això van perdre les eleccions. El que va passar amb Núñez Feijóo en la presidència és una relativa modernització de l’aparell polític del PP, un galleguisme actiu però més temperat, una manera de narcotitzar el votant a través de les subvencions i arraconar els brots de canvi, sempre perillosos. Núñez Feijóo va aconseguir que el PP ho representés tot: el canvi i la continuïtat, la modernitat i la tradició, el conservadorisme i la moderació. Les estructures dels vells cacics, José Cuiña i Francisco Cacharro, van quedar subsumides funcionalment en la burocràcia del PP, inserida en la medul·la mateixa de l’Administració autonòmica. A tot arreu, menys a Ourense. A Ourense va sobreviure José Luis Baltar, que ni tan sols va abaixar el cap davant Fraga. Al contrari: el va pressionar i li va fer xantatge diverses vegades. En una ocasió, fins i tot, era el 1994, va amenaçar el patró de fundar un partit centrista, hereu de Centristes de Galícia, del qual procedia, i destruir així l’hegemonia del PP. Fraga va cedir. Baltar va governar Ourense com el príncep elector del Sacre Imperi Romà governava el Palatinat. Les denúncies polítiques i judicials només van servir per reforçar-li la fama d’invulnerabilitat. Quan va decidir retirar-se, el gener del 2012, ja amb 70 anys complerts, va anunciar pràcticament el successor: el seu fill José Manuel Baltar, com a president del PP d’Ourense i de la Diputació Provincial. L’havia preparat acuradament: llicenciat en Dret, màster, membre del comitè executiu provincial des de l’any 2000, coordinador de diverses campanyes electorals. El fill era una versió polida i menys aspra, però, com tot príncep de sang, viu instal·lat en l’arrogància. Per això ara, quan l’han enxampat conduint a més de 200 quilòmetres per hora en el cotxe oficial, es nega a acceptar un acord amb el fiscal per saldar-ho tot amb una multa de 1.800 euros. Prefereix anar a judici, per descomptat, després de les eleccions locals del dia 28. Alguns l’han advertit que fins i tot podria ser inhabilitat. El president somriu. Aquests fluixos no saben el que és un Baltar.

José Manuel Baltar, príncep de sang

El fill de José Luis Baltar és una versió polida i menys aspra que el seu pare, però viu instal·lat en l’arrogància

El més llegit