Carme Elias, un testimoni indispensable

La memòria és un gran cementiri. Aquesta va ser la conclusió de Manuel Ibáñez Escofet la referència periodística del qual a la segona meitat del segle XX va ajudar la societat catalana a no perdre l’esperança. Ell, com molts dels seus col·legues de l’època, va brillar també per la capacitat de connectar referències amb experiències, vincular records amb història, conjugar passat per projectar futur i destil·lar el seu resultat per deixar escrites pàgines imprescindibles per entendre avui una part del context d’ahir. Va aplicar ja en el seu temps el que el filòsof Manuel Cruz ha definit recentment: conèixer és establir relacions. I va associar les seves memòries amb el cementiri. Abans d’esvanir-se, fins i tot abans d’abandonar-nos lentament per imperatiu biològic, la memòria es pot comportar com un fals amic. Aquell que falla quan el necessites i desapareix quan el busques. El que descobreixes que t’ha oblidat quan reclames la seva ajuda i no acudeix al punt de trobada concertat. És llavors quan aquesta sensació d’inicial desemparament inicia el seu camí cap a un progressiu buit que desdibuixarà els records allunyant-los en el temps i acabarà confonent-los primer per apaivagar-los després. ‘Quan deixi de ser jo’ ha volgut titular la seva autobiografia Carme Elias i Boada (Barcelona, 14 de gener de 1951). En el llibre tots els temps del verb s’entremesclen perquè la finalitat de les seves pàgines no és tant deixar constància del que va ser sinó de la complexa nova amistat amb qui conviu. Per això simultanieja les vivències de la noia pudorosa que volia ser actriu i va debutar amb un nu amb l’inalterable suport familiar malgrat pretendre una cosa millor per a ella. El seu pas per l’Institut del Teatre, les hores d’assaig i representació, de cine i preses repetides, d’aplaudiments i incomprensions, premis i silencis, s’alternen amb les percepcions de l’etapa actual i una involuntària experiència personal sabent que la companyia amb qui comparteix existència no era la desitjada. És conscient que el seu final amb l’Al, a qui ens presenta descarnadament, serà dramàtic. No té remei, està sentenciat. La Carme respira al compàs de l’Alzheimer. Això no impedeix que a les seves pàgines, la sempre elegant Elias mantingui el sentit de l’humor propi de la dona intel·ligent que és. Aquella que, lluny d’actuar, modela al seu aire una situació irreversible. Moments distesos, fins i tot divertits, amaguen moltes llàgrimes vessades. Sinceritat que no arracona la preocupació sinó que la incorpora a una desfilada d’emocions que provoquen empatia, solidaritat i admiració. Transparència de qui va assimilant amb dolor i resignació que ja res té marxa enrere. Que l’Al, el company amb qui compartirà inexorablement el que li queda de vida, és un maltractador incansable. Subtil però impassible, li provocarà un progressiu silenci a força de paraules oblidades que li aniran tancant la boca, una mirada buida que li desdibuixarà el semblant, un comportament desacomplexat abans d’una passivitat compassada amb melodies mussitades i frases inconnexes per a qui les escolti. Una d’aquestes frases podria ser de Jean Paul Sartre, a qui Carme Elias admirava i llegia amb devoció: «Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser el que és i es reconeix lliure de ser el que és». Així aplica avui l’existencialisme l’adolescent que el va abraçar.

En la seva autobiografia tots els temps del verb s’entremesclen perquè la finalitat de les seves pàgines no és tant deixar constància del que va ser sinó de la complexa nova amistat amb qui conviu

El més llegit