S’acaba ‘Sálvame’ després de 14 anys d’explorar els amples límits de la televisió porqueria. ¿He dit televisió porqueria? En efecte. Com que no soc una teòrica de la comunicació ni una analista del món contemporani em permeto dir les coses pel seu nom. Ara sembla un error com una casa, producte del prejudici, qualificar d’aiguamoll del xafardeig misogin aquest programa dedicat a cridar, criticar, escorxar i inventar xafarderies contra tot déu, incloent-hi els ben pagats col·laboradors. Amb l’imperi de la tele per cable que va vèncer el zàping, em sembla mentida que una vegada col·loqués Tele-5 a l’últim botó del comandament, darrere les telebotigues i els pornos barats, per no topar ni per casualitat amb Jorge Javier Vázquez rient-se de persones friquis, tocades o ignorants en benefici de l’audímetre. Avui dia aquest presentador, guanyador d’un Ondas que destacats periodistes van declinar entregar-li per practicar una televisió repugnant, encarna la defensa dels valors de l’esquerra. Surt a primera fila del projecte Sumar de Yolanda Díaz, que comença a ser la paella amb xoriço del xef Jamie Oliver de tants ingredients presumptament incompatibles que conté, i és un referent de la lluita LGTBI. Han sigut fàcils d’oblidar moments inoblidables com la bronca de Pipi Estrada i Jimmy Giménez-Arnau, que va acabar a cops de puny durant l’intermedi, els atacs d’ansietat en directe de Chelo García Cortés i Rosa Benito, les fugides de Paz Padilla, Karmele Marchante i Mila Ximénez. Espanya sencera es va paralitzar amb la trucada en directe d’Isabel Pantoja per defensar la seva filla del setge. «Fem neorealisme televisiu, no televisió porqueria», defensava Jorge Javier Vázquez, abans de donar pas a Antonio David Flores, que en tres lustres va evolucionar de convidat a tertulià, i després a malvat acusat de violència de gènere. El que tu diguis. Un plató que posava al mateix nivell estrelles de cine amb els xòfers que airejaven els seus draps bruts és l’exemple màxim de democràcia.