Qui ens allibera a nosaltres

El nou vídeo d’Isabel Díaz Ayuso amb què la presidenta madrilenya mira de captar el suport electoral dels seus votants més joves –els segurs i els potencials– constitueix una espècie d’arrencada de facto de la campanya, el començament oficial de la qual està previst per llei per a la matinada del divendres 12 de maig. Ayuso canta i balla com si fos una aspirant oficiosa al ‘Got talent’, en una segona part d’aquell altre vídeo gravat a Las Ventas, on va reunir els seus candidats amb una cançóamb una tornada que repetia la paraula ‘ganes’. En la nova versió, Ayuso augmenta l’aposta i s’atreveix amb el que els mitjans de comunicació hem definit generosament com a rap, que s’assembla tant al gènere original dels anys 60 com el dels rapers que avui omplen grans recintes. ‘O sea’. Ayuso s’atreveix amb una coreografia i uns passos de ball senzills, amb un ‘look’ desenfadat i juvenil molt del jovent del barri de Chamberí. La presidenta s’ho pot permetre, ja que no hi ha enquesta que posi en perill la seva majoria. Dels problemes de Madrid, de la sanitat pública, del dúmping fiscal o de l’indecent preu de la vivenda ja en parlarà en una altra ocasió. De ‘ganes’, les justes. Possiblement, sigui de les poques candidates i candidats d’Espanya que puguin executar aquest tipus de campanya perquè és el que s’espera d’ella i a Madrid arrasa. L’elector d’aquesta autonomia ho té molt clar i la seva més que previsible victòria obeeix probablement al fet que no té ningú al davant. Si volen saber qui es presenta a Madrid pel PSOE ho han de consultar a Google perquè a la primera l’encertaran molt pocs. Necessitat de sorprendre I, no obstant, Ayuso no està sola en això d’haver convertit el noble art de la política en un espectacle amb la gràcia justa i a anys de llum de la idea que en tenien els grecs, quan Plató va imaginar ‘La República’. Al seu cap devia sonar millor. Quan pensàvem que ho havíem vist tot amb Jesús Gil i que amb la seva desaparició acabava una part important del polític histrió, no vam veure venir el mal que els canvis socials i la necessitat de produir admiració a base d’imatges i lones a les façanes causaria a la gran herència que per a la raça humana ens van deixar els grecs. Dels promotors d’aquell cartell en què l’exlíder de Ciutadans, Albert Rivera, apareixia despullat per assegurar que «Només ens importen les persones», hem conegut que l’aspirant a l’alcaldia de Barcelona per aquesta mateixa formació, Anna Grau, ha posat a l’estil del seu expresident, tot i que amb més pudor i mig tors a la vista, per dir al votant barceloní: «Allibera’t», que per als que no la coneguin i hagin oblidat que Cs encara existeix corre el risc d’assemblar-se a la publicitat d’un club d’intercanvi. En altres latituds, també han deixat de banda part d’allò essencial, tot allò que la ciutadania confia que la política solucioni. En el seu lloc s’ha optat per tractar de produir admiració, sorprendre, meravellar, esbalair, sorprendre, enlluernar o qualsevol altre sinònim que trobin a Word Reference. Qualsevol cosa per tal d’oblidar el que és important. Sense sortir de Cs, a Múrcia, l’eslògan ‘Allibera’t’ que Anna Grau salva a Barcelona la censura d’Instagram serveix per elaborar un muntatge que afegeix la llegenda ‘Mereixes una presidenta que no acabi a la presó’, amb un muntatge dels últims dirigents de la regió entre reixes i López Miras, l’actual mandatari autonòmic (PP), sobre un peu de text que apunta un imperatiu: ‘Escalfa’t, que entres’. Al País Valencià tenim un alcalde, Manuel Civera, del PSPV-PSOE, que ha governat en dos pobles diferents, les Alcubles i Llíria, fet que constitueix un cas inèdit a Espanya. No sabem quina de les dues poblacions estima més. En qualsevol cas, res comparat amb el que passa a Galícia. L’alcalde d’Ourense, Gonzalo Pérez Jácome, s’ha vist embolicat aquests dies en un fosc cas d’espionatge i admissió d’ús de diners en B, tot i que els seus antecedents el delaten. Va saltar a la fama fa un any quan enmig d’una protesta sindical va intentar desfer-se a empentes d’un dels convocants. Aquests dies es parla també del president de la Diputació d’aquesta mateixa província, enxampat quan circulava amb el seu vehicle a 215 quilòmetres per hora. Si Plató aixequés el cap es fixaria en aquest espectacle tonto i banal en què alguns han convertit la política. Observaria l’eslògan de Ciutadans i es faria la pregunta que com a filòsof li correspon: ¿I qui ens allibera a nosaltres?

El més llegit