La dialèctica entre preus i salaris explica una part molt substancial de la història d’Europa des de finals del segle XIX. Després de dues guerres mundials, que en realitat van ser guerres per l’hegemonia a Europa, l’Estat del benestar va venir a intentar alleujar aquestes tensions abans que derivessin en violència. Part de la inestabilitat que vivim des de la crisi del 2008 es deu al fet que a determinades zones d’Europa, especialment a les ciutats globals, els instruments clàssics es mostren impotents per fer-hi front. Els populismes han guanyat pes electoral amb aquesta tensió perquè els d’un costat neguen el problema i els de l’altre erren en les solucions. Ni un ajuntament, ni una comunitat autònoma ni gairebé un Estat per si sol poden solucionar la paradoxa que es produeix quan una ciutat atrau molta inversió i visites fins al punt que els preus pugen fins a resultar inabastables per als seus habitants. Això va passar ja fa anys a Palma i a Eivissa. I fa temps que passa a Barcelona. L’alcaldessa Colau va arribar pujada en aquesta onada, però el temps demostra que la fòbia al creixement econòmic no és solució, sinó agreujant. Col·loquis ‘Barcelona entre tots’