L’Aragonès tossut, per Joan Tardà

El tauler polític, tant se val si les eleccions del desembre d’enguany les guanya el PP o el PSOE, és tan previsible que els polítics que s’instal·lin en l’immobilisme quedaran retratats. Com que el PP només arribarà a la Moncloa amb el suport de Vox, el guió d’un Feijóo president ja ha estat aplicat anteriorment: polítiques fiscals per fer creure que a les butxaques hi ha més virolla, contrarreforma de les lleis més progressistes de Sánchez i conreu del nacionalisme espanyol contra la Catalunya emprenyadora. Un context que tant dificultaria el dia a dia de la Generalitat com blindaria Pere Aragonès. No només fins al 2025, quan acaba legislatura, sinó més enllà. Perquè els atacs de la dreta espanyola sempre fan de catalitzador de la resistència catalana més creativa i mobilitzadora. De la mateixa manera que el Govern de Maragall va ser producte també de la bel·licositat d’Aznar, futurs governs catalans d’unitat independentista o de concentració catalanista seran tan reals com intensa sigui l’animadversió d’un nou Govern espanyol envers Catalunya. De la mateixa manera, és plausible que el PSOE acumuli l’empenta de Yolanda Díaz i pugui aspirar a mantenir-se a la Moncloa. Sempre que tingui, és clar, el suport d’Esquerra, el PNB i Bildu, sense descartar que requereixi alhora el que fins ara li ha negat Puigdemont. Al final, el PSOE s’haurà d’enfrontar a totes les seves pròpies pors i resistències a assumir una realitat indefugible, perquè és inimaginable que pugui continuar sense treure del calaix la carpeta catalana que va desar a causa del calendari electoral, amb la qual cosa el 2023 es va convertir en un any ben estèril. Recordem-ho: mesa de negociació política no només congelada per part del Govern de Madrid, sinó també combatuda amb la pretensió d’enterrar els acords de Pedralbes del desembre del 2018 («mai no hi haurà autodeterminació», dit una i mil vegades per part de Sánchez i Illa), d’una banda, i de l’altra, la comissió bilateral de traspassos al ralentí, malgrat la indignació que provoca el greuge històric de la desinversió del servei de rodalies, per exemple. Així, és d’agrair que, davant de qui irresponsablement ha considerat que fer d’estruç és sinònim d’èxit, Pere Aragonès hagi fet el pas. Com també és interessant que l’hagi fet malgrat l’enrocament de Junts, que encara no ha interioritzat com en els propers anys tot girarà al voltant de la conquesta democràtica d’un referèndum. Evidentment, només l’oposició del PSC i de Junts al Govern republicà justifica les desproporcionades crítiques a la proposta del president de creació d’un consell d’experts plural (imprescindible aquesta condició perquè puguin ser creïbles les conclusions) a fi d’avançar en una pacte de claredat per presentar al Govern espanyol. De fet, només des de la voluntat (legítima, és clar) d’erosionar el Govern català s’explica el perquè, des del primer moment, han desqualificat la iniciativa, malgrat no haver plantejat cap alternativa més enllà de la retòrica cantarella de «la Catalunya d’avui no té res a veure amb la del 2017» de Sánchez/Illa i l’esquizofrènica política juntaire, emparedada entre el vacu ‘no surrender’ de Borràs i el ‘déjà-vu’ convergent de Trias. Cap opció exclosa És d’agrair, també, que Pere Aragonès, preveient el calendari, s’hagi entossudit a fer avançar la proposta. Convençut, de ben segur, que les resistències minvaran davant d’unes conclusions acadèmiques per donar resposta a la demanda de la societat catalana de construir una solució democràtica que interpel·li cada un dels ciutadans i els garanteixi sentir-s’hi integrats. En definitiva, respectats. Deixem que els entesos treballin les metodologies i exigim als polítics que no s’apuntin al regateig curt, perquè, prou que ho saben, sense el consentiment de la ciutadania no són res. Deia fa uns dies una de les persones que ha estat nomenada per formar part del grup d’experts que tal vegada el referèndum acabarà sent per a un nou Estatut. Certament, ara per ara no se sap què s’hi referendarà, es desconeix si serà consultiu o vinculant, se n’ignora la data o si preveurà el binomi sí/no o caldrà optar entre dos sís. I més incògnites encara. Només és imprescindible una premissa: que cap opció en resulti exclosa. Per tant, pertoca als entesos presentar propostes, i als polítics, debatre i decidir. Això sí, els líders farien bé de no inhibir-se de participar en el debat de les iniciatives de la contrapart, que cada un abandoni la capacitat de bloqueig i garanteixi que la ciutadania veurà contemplades totes les opcions en la solució. Les majoritàries i les que no ho són tant. Per tant, ¡visca la tossuderia democràtica!

L’Aragonès tossut

Només l’oposició al Govern justifica les crítiques a la proposta del president de crear un consell d’experts a fi d’avançar cap a un pacte de claredat

El més llegit