Elihu Katz i Daniel Dayan van explicar que amb la retransmissió de la coronació d’Isabel II per televisió en els anys 50 del segle passat va començar el que van anomenar l’era de la història en directe. A les monarquies la televisió no els ha anat gaire bé, perquè el zoom de les càmeres els ha fet perdre una part substancial de l’aura que els donava autoritat a través de la sumptuositat de les cerimònies públiques i de la distància amb el poble. Aquest cap de setmana viurem la coronació de Carles III, el fill d’Isabel II que arriba al tron a l’edat en què molts dels seus súbdits ja s’han jubilat. I ho fa ple de ferides provocades per la transparència que ha succeït el directe com a matriu de la comunicació pública. Arriba casat en segones núpcies, amb un germà gairebé expulsat de la família reial i amb una nora a la qual han vetat en la cerimònia. Quan les monarquies es fan tan humanes perden una part substancial del seu sentit.