Dimarts. Algú ha abandonat un puzle al meu carrer, repenjat en un arbre. Sembla encolat, deu ser d’unes dues mil peces i és el reflex d’un paisatge suís, amb un xalet i un jardí a primera fila, i arbres i muntanyes nevades al fons. El tros dels arbres, amb les fulles de colors tardorencs, devia costar molt. Penso en la persona que el va fer, en les hores posant peça per peça, en l’orgull de clavar l’última, i em pregunto per què se n’ha desprès. ¿Estava cansat de veure’l? Aquestes imatges tan tòpiques poden ser molt avorrides, penjades a la sala d’estar.