Si fos bruixa o tingués poders sobrenaturals, en aquest precís instant estaria concentrada removent el calder a fi de rescatar William Shakespeare d’entre la boira dels morts per asseure’l, dissabte, en un lloc privilegiat de l’abadia de Westminster. «Crema, foc; bull, olla». Donaria el meu insignificant regne per llegir diumenge la crònica de la coronació de Carles III, escrita pel bard al seu portàtil i publicada a ‘The Times’ o ‘The Guardian’. L’engruna de regne entregaria, fins i tot el cavall, si el tingués, per analitzar la cerimònia des de la mirada de Shakespeare, astut observador de la vida, gran escrutador de la maquinària del poder, de les seves camarilles i intrigues infernals, i sobretot d’això que anomenem consciència humana. L’ànima nua, que el dramaturg sabia repelar com ningú. ¿Què es courà en la ment del monarca?, ¿en què pensarà l’hereu de la dinastia Windsor? Em refereixo a l’home despullat, sense res més, amb la corona cenyida per fi al cap, després d’una llarguíssima espera, als 73 anys, arribat a un punt del camí en què potser preferiria abonar els rosers, meditar sobre el sentit de la vida, pintar aquarel·les. La meravella d’observar una gota de pigment blau regi mentre es dissol a l’aigua.