Dues hores i 55 minuts connectat al mòbil, per Jorge Fauró

Cada dilluns, el telèfon mòbil m’envia un missatge que obro amb l’esperança d’haver rebaixat el meu nivell de dependència d’aquest aparell que tenim més temps entre les mans que qualsevol altre objecte. El missatge m’indica el temps d’ús de l’artefacte en períodes de set dies i n’extreu la mitjana diària. El d’aquesta setmana és esfereïdor: dues hores i 55 minuts al dia, una hora i quatre minuts més que la mitjana diària de la setmana passada. No és un consol saber que la major part d’aquest temps d’ús és atribuïble a l’activitat professional. Les tres aplicacions més utilitzades aquella setmana van ser el navegador de Google (5 hores i 37 minuts), WhatsApp (4 hores i dos minuts) i Twitter (2 hores i 56 minuts). Les noves tecnologies, amb què es pretén fer-nos la vida més fàcil, són, en realitat, una arma de doble tall. Pensem en les alternatives al mòbil que tenim a la nostra disposició en dues hores i 55 minuts diaris. Pensem també, per ser justos, en el que ens estalvia el telèfon i que el temps que dediquem a fer anar aplicacions podria ser més gran i més aprofitable, sobretot, en qüestions laborals. Però posem-nos dràstics i demagogs i fem números de les activitats que podríem realitzar durant aquelles gairebé tres hores al dia que els nostres dits repiquen a la pantalla i l’activitat cerebral es revoluciona per l’ús gairebé compulsiu del mòbil: optimitzar l’activitat laboral, llegir, passejar, anar al cine, estar amb les nostres parelles, fills o amics, retrobar-nos amb amics i dinar amb ells, viatjar amb cotxe de Madrid a Alacant o viceversa, pluriocupar-nos, dormir, fer una marató de sèries, ronsejar al sofà, apuntar-nos a pilates, anar al gimnàs, procurar-nos una vida sexual sana i intensa, preparar un viatge, anar al supermercat, treure's el carnet de conduir, aprendre a tocar un instrument, escriure, etcètera. Malgrat la creença generalitzada que a mesura que avança la història guanyem quotes de llibertat, el fet és que s’imposa silenciosament un nou model d’esclavitud basat en l’omnipresència de la tecnologia i l’accés domèstic a la intel·ligència artificial. Es tracta d’una conquesta en tota regla del ‘Planeta App’, que avança silent, cadenciosament, executada d’igual manera que els Estats Units van colonitzar culturalment la Terra, sense gairebé adonar-nos-en, a base de colar-nos ulleres de sol d’aviador, pantalons de denim de granger i tones de colesterol injectades en carn picada, envoltada de pa que ni tan sols és pa. Fins que ens van imposar les hamburgueses, a Espanya es menjaven bistecs russos, una ‘antiquité tardive’ que cap mil·lennista recorda. Però aquella invasió podria resultar tan innòcua com aquesta altra tòxica i nociva. La primera atacava frontalment la butxaca dels consumidors; la segona és prou addictiva per procurar-nos un estat mental, una mena de dependència tòxica, una metempsicosi cerebral cap a una altra dimensió. Ningú fa mitja volta i torna a casa perquè s’ha deixat les ulleres de sol, però oblidar-se del mòbil implica una sensació de vertigen i ansietat només equiparable que es despisti un fill al supermercat. Millor tornar i contestar aquell missatge que seguir camí despullat d’electrònica. La tecnologia ja està pensant a canviar de vestit, i en la mateixa intel·ligència artificial es troba la solució per superar la dependència que implica estar amarrat a un telèfon gairebé tres hores al dia; 18 hores i 25 minuts per setmana; 535,5 al mes; més de 39 dies seguits a l’any, xifres que ens converteixen en membres de ple dret de ‘fonoalcohòlics anònims’. Un equip nord-americà d’investigadors ha desenvolupat un descodificador de senyals cerebrals, en definitiva, una tècnica capaç de ’llegir la ment’ i transcriure els pensaments. Una combinació de tècniques basades en eines d’intel·ligència artificial similars al ChatGPT ha permès descodificar, de forma precisa, el pensament d’un petit grup de voluntaris. El dia que això arribi als vagons de metro —visualitzin el passatge del transport públic que utilitzin diàriament— ja no tornaran a veure dits tamborinant sobre teclats virtuals. Haurem fet el següent pas en l’escala d’esclavitud: esbrinar el que el de davant està pensant de nosaltres. Llavors sabrem el que és el pànic de veritat.

Dues hores i 55 minuts connectat al mòbil

Un nou model d’esclavitud basat en l’omnipresència de la tecnologia i la intel·ligència artificial s’imposa silenciosament malgrat la creença que estem guanyant quotes de llibertat

El més llegit