Vivim temps convulsos perquè no som capaços de pensar el present ni d’imaginar el futur. Ens conformem amb fer previsions i projeccions, d’on surten perspectives diverses, a gust del consumidor. Com més pronòstics fem, més mancats de visió estem. El debat sobre el futur s’ha reduït a un debat entre optimistes i pessimistes, cada un d’ells armat amb la seva bateria de dades, que enarboren com un avís inexorable d’allò que passarà. Hem tornat a la vella confrontació entre apocalíptics i integrats davant allò que passa i allò que s’anuncia, sigui quin sigui el tema: la intel·ligència artificial, el canvi climàtic o el futur de la democràcia. Però els uns i els altres tenen un tret en comú: parlen com qui fa la previsió del temps, ja que avui els meteoròlegs s’han convertit en el patró per parlar del futur. Es tracta, simplement, de tenir les millors dades, els millors processadors, els millors models, i pronosticar què s’esdevindrà inexorablement. Amb un tret comú: sigui el que sigui, nosaltres no podrem fer res; només adaptar-nos, ja que és un fenomen que escapa de la nostra intervenció. Apocalíptics i integrats, optimistes i pessimistes són variants d’un únic personatge: el meteoròleg del futur.