Els creients que professen allò que un meu mestre qualificava com la fe del carboner, és a dir, la popular, la que no hi entén de teologies, sinó que es fonamenta en ritus ancestrals o en pràctiques transmeses per la via familiar, aquests creients, confien en les pregàries perquè plogui, tant si és a la Mare de Déu de Montserrat com a sant Galderic, a Perpinyà. O al Sant Crist Negre de Peralada, que només surt en processó el Divendres dels Dolors i en ocasions excepcionals, com l’actual, des de fa més de 10 segles, i amb un llarg currículum al seu favor. L’essència d’aquestes demandes, certament irracionals, es concentra en dos factors decisius. El primer és que es faci una processó, és a dir, que la imatge intervingui de manera explícita en el quefer del poble. El segon és empíric: altres vegades ha passat que, després del prec, ha plogut. ¿Per què ara hauria de ser diferent? Algun passavolant potser ho observa com un singular episodi antropològic, que es dona en molt diverses cultures i religions, però els creients viuen confiats en la intercessió divina o el miracle vicarial de sants, santes i marededéus. Si no fos així, la processó seria una cercavila festiva.