Demano perdó d’entrada per ser sentimental i cursi: soc un d’aquests estranys que quan vaig sentir el ‘Boss’ saludant aquesta ciutat amb el ja famós «hola, Barcelona; hola, Catalunya» em vaig emocionar. Quan vaig veure Obama i Spielberg passejar per Barcelona vaig sentir una altra vegada l’orgull de ser d’aquesta ciutat. Quan vaig veure l’espectacular foto de Springsteen i els seus dos acompanyants de luxe a l’Amar de Rafa Zafra vaig sentir emoció del talent que és capaç d’atraure Barcelona. També demano perdó perquè no em va escandalitzar l’aparatós dispositiu de seguretat que arrossegava la comitiva, ni encara menys que es destinessin alguns Mossos per protegir-los, ni vaig percebre cap mena de provincianisme en l’alegria que alguns van sentir pel seu ‘tour’, visita a Montserrat i al Museu Picasso incloses. Tampoc vaig sentir vergonya per la gent que espontàniament els aclamava pel carrer, ni em va semblar un escàndol que hagués de tancar-se algun museu per les lògiques complicacions que comportava la seva seguretat. En alguns comptes de Twitter, on qualsevol notícia positiva és convertida en un femer, s’ha intentat polemitzar amb la visita d’aquests tres monstres de la cultura americana, però l’única realitat és que la repercussió mundial del concert de Springsteen, amb tot el seu seguici, agradi o no, ha posat per enèsima vegada Barcelona al centre del món, i ha deixat en evidència, una vegada més, tots els discursos catastrofistes, forçadament apocalíptics i interessadament autodestructius sobre la nostra ciutat.