Ja no és cosa de tots, ni cosa de la majoria. Ara, quasi cinc anys després de la gran derrota, el català és, abans que res i a l’àrea metropolitana, la llengua d’uns quants; per dir-ho amb més exactitud, la llengua dels catalanistes. A les comarques on és la llengua ambiental el problema no ha arribat o no es percep, però a la Catalunya dels més de cinc milions el retrocés és tan evident com mostren les dades publicades per El Periódico. Potser més i tot. Entre les generacions joves, els que tenen el català com a primera llengua, abdiquen de forma preventiva del seu ús davant d’amics, coneguts i encara més si són desconeguts, de manera que, a la pràctica i en molts àmbits, l’ús real del català es troba molt per sota del que asseveren les dades menys encoratjadores. En altres paraules, la penetració del castellà com a llengua ambiental de la metròpoli és aclaparadora i avança sense fre rere el finíssim vel de les aparences, sostingut pels escassos poders interessats a fer veure que les coses van per un gens fàcil, però bon camí.