El 1870, en la majoria dels països industrialitzats es treballaven un mínim de 10 hores diàries durant 6 dies a la setmana i sense vacances. Eren unes 3.000 hores a l’any i la vida de moltes persones era miserable. Amb els anys, s’ha millorat molt, però l’evolució no ha sigut fàcil. Podem recordar, per exemple, el magnat del carbó i l’acer nord-americà Henry Clay Frick, que va ser un ferm opositor de la reducció de la jornada laboral durant la dècada de 1890 i va protagonitzar alguns dels episodis més sagnants contra la lluita obrera, com la massacre de Homestead, en què van morir 10 treballadors. Un altre cas, és la vaga de 44 dies de l’elèctrica La Canadenca el 1919 que va paralitzar Barcelona i va afectar tot el país. Va aconseguir que el Govern espanyol decretés la setmana laboral de 40 hores (5 dies de 8 hores). Uns anys abans, el 1912, l’automobilística Ford ja aprofitava els avenços tecnològics per reduir la jornada fins a les 40 hores setmanals i duplicar salaris. Va millorar la productivitat i la satisfacció de treballadors i clients. Avui dia, el nombre d’hores de treball anual a molts països industrialitzats ja és d’unes 1.600 hores, amb excepcions com Alemanya (1.350 hores) o els Estats Units (1.750 hores). Són avenços en les condicions laborals que han millorat clarament la vida dels treballadors.