Tots en tenim, d’aquests amics que fa anys que són al nostre costat, tot i que sembli que no encaixen amb nosaltres. O potser no és que ho sembli, és que no encaixem. En moltes ocasions, per més que ens hi esforcem, ni els entenem, i sabem que ells en moltes d’altres tampoc ens entenen a nosaltres. Són amics dotats de tal capacitat de treure’ns de polleguera que poques persones han sigut tan a prop que les tirem per un precipici o davant d’un tren en marxa. Perquè poden ser insofribles, maniàtics, pedants, sorollosos, matussers, bocamolls, pesats... Cadascú té el seu catàleg propi de raons per les quals són de vegades insuportables. Però no podem ni volem passar sense ells. No sabríem ni com, ja que aquests amics ho són, a més, des de la infància o l’adolescència, èpoques de la vida en què és molt més fàcil fer noves amistats. A aquestes edats les afinitats són més intuïtives i immediates; hem patit encara pocs desenganys i no carreguem amb un catàleg tan extens o estricte d’exigències cap als altres. Tot i que en altres èpoques de la vida també podem fer amics estranys, ens costa molt més, els anys ens fan selectius i amb això el nostre món es torna molt més uniforme.