Al voltant del 15-M vam veure sorgir una nova classe política. Parlaven diferent, feien propostes diferents, insultaven diferent. Una dècada després, aquesta classe política ha ocupat alcaldies, ministeris i vicepresidències. Van sorgir per l’esgotament d’allò que ells anomenen el règim del 78 i per la incapacitat dels successors dels autors de la Transició de promoure noves reformes a banda de les que va impulsar la Constitució. L’olla tapada dels temes intocables va acumular prou pressió per impulsar-los al poder. Una dècada després, han malgastat bona part de la seva energia perquè han menyspreat el passat i són incapaços de superar els personalismes. Recorden els temps de Bakunin, Lenin i Trotski. Estan presos de l’adamisme i del narcisisme. La configuració de Sumar i les seves batalles amb Podem o la falta d’un relleu en vista d’Ada Colau el dia que no sigui alcaldessa evidencia que, després de passar pel poder, s’actua com si aquell temps no hagués existit i es reprodueixen les batalles adolescents dels temps de la Joventut Comunista mentre Jordi Borja continua tancant la llista de Barcelona dècades després de dinamitar el patrimoni del PSUC.