Recolzada a la barana, observo la riuada interminable dels últims cotxes que abandonen la ciutat per aprofitar els dies de festa. De tant en tant, quan hi ha un embús, l’aturada dispara la simfonia de clàxons. ¿On van? ¿Quina pressa tenen si avui no és dia de rellotge? Treballadors, suposo, que busquen l’anhelat descans, el plaer d’un dilluns festiu, lliure, sense els grillons de reprendre la setmana com un dibuix d’Escher (escales que pugen i baixen alhora, laberints, llaços, mans en plena fagocitosi). La buguenvíl·lea i els ficus del balcó demanen aigua, però no em ve de gust regar-les; a més, ara el sol els cau de ple, com una destral (la mandra inventa excuses irrebatibles). Servidora també necessitaria aigua, una altra mena d’aigua; si no fos perquè m’imagino la gentada, baixaria caminant fins a la vora de la platja per recarregar les piles. El mar es contempla sempre com si no l’haguessis vist mai en la vida. ‘La mer toujours recommencée’.