Tots els camins condueixen a Pequín

Un editorialista del setmanari progressista francès L’Obs va escriure a mitjans d’abril que tots els camins condueixen a Pequín, una adaptació als nostres dies de la vella asserció segons la qual tots els camins condueixen a Roma. Fa només 25 anys hauria respost a la realitat afirmar que tots els camins conduïen a Washington amb el suport estratègic de Brussel·les, però la guerra d’Ucraïna ha revelat un nou repartiment de papers en les relacions entre els estats, i el dinamisme de la diplomàcia xinesa des de principis d’aquest any n’és una bona prova. Res és possible sense comptar amb el plàcet de la Ciutat Prohibida i tampoc ho és sense tenir en compte altres actors polítics que ni recolzen ni condemnen la invasió, que es mantenen fora de la política de sancions a Rússia decidida pels aliats occidentals. Els termes en els quals s’ha manifestat el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, al seu pas per Madrid són bastant significatius d’aquesta nova realitat. Lula creu que «moltes vegades una guerra no necessita un guanyador», segons ressaltava El País en un titular de l’últim dijous, i en aquesta postura o convicció estan altres mandataris amb registres ideològics diferents que es poden incloure en l’anomenat Sud Global. És el cas de Sud-àfrica i l’Índia, grans potències emergents que, com el Brasil, mantenen intercanvis econòmics molt importants amb els països occidentals, la Xina i Rússia. Que és tant com dir amb règims democràtics i autocràcies, amb el capitalisme d’última generació, amb el mercat tutelat des de l’Estat (Xina) i amb una oligarquia adossada a l’Estat (Rússia). Cal diferenciar aquests països, que, com la Xina, es van abstenir quan l’ONU va condemnar la invasió d’Ucraïna, dels que hi van votar en contra, com l’Iran i Corea del Nord. Aquesta distinció és essencial perquè, mentre els primers s’allunyen d’un possible desenllaç de la guerra amb la victòria per les armes d’un dels contendents, els segons esperen que el vencedor sigui Rússia; mentre Occident, almenys de paraula, confia que s’imposi Ucraïna al camp de batalla, Lula i companyia estimen possible que la guerra s’acabi sense que ningú pugui cantar victòria o amb prou contrapesos diplomàtics perquè tots dos bàndols es puguin presentar com a vencedors. Una cosa improbable que a la pràctica es doni, però amb la qual n’hi ha prou si pot ser explotada per la propaganda política a tots dos fronts. El convenciment cada vegada més estès que l’estratègia de la victòria porta inevitablement a la prolongació sine die de la guerra i al risc d’escalada atorga a aquesta tercera via, patrocinada per la Xina, cert marge de maniobra darrere un alto el foc per negociar un final pactat del conflicte. És clar que els Estats Units difícilment poden acceptar un acord d’autoria xinesa en plena competició per l’hegemonia global, però hi ha massa senyals que confirmen que la iniciativa de Xi Jinping atrau auditoris amb prou títols per participar en el multilateralisme que caracteritza avui la gestió dels grans assumptes mundials. No és, sens dubte, un sistema acabat i eficaç capaç de substituir l’espai ocupat en el passat per la guerra freda i, arran de l’enfonsament de l’URSS, per la unipolaritat, però sí que és un procés nascut del desordre i de l’eixamplament de la influència de la Xina. A diferència del que va passar amb la competició entre models econòmics i el debat ideològic que va seguir el final de la Segona Guerra Mundial, en la porfídia de la Xina preval com a objectiu poc menys que únic garantir la bona marxa i l’expansió dels negocis, que dona com a resultat una creixent influència en tots els àmbits. La seva aliança estratègica amb Rússia no és una excepció: Pequín necessita que Moscou secundi el seu objectiu d’ocupar un espai cada vegada més gran; al seu torn, Rússia necessita que creixin les seves vendes a la Xina per compensar l’informe de danys de les sancions occidentals, amb una cancel·lació que es pot imaginar molt treballosa i, fins i tot, encara llunyana fins i tot després de la guerra. Segons constata el politòleg Ian Bremmer, «malgrat els esforços d’Occident per aïllar i separar Rússia de la resta del món, Moscou encara té molts aliats en els quals pot confiar durant els temps difícils». En aquest conglomerat d’aliats, és innecessari remarcar-ho, l’actor principal és la Xina, i alguns actors sobrevinguts ho són perquè han assumit com a referència inicial per aconseguir la pau el programa de dotze punts elaborat per la diplomàcia xinesa i presentat el 24 de febrer. És legítim preguntar-se, per exemple, si l’Índia pot secundar una iniciativa del seu gran rival a Àsia, i si el Brasil té prou pes específic en l’àmbit internacional per reforçar la posició de la Xina o influir en el desenvolupament de la crisi, però el fet és que la desfilada de governants europeus per Pequín no fa més que confirmar que cert possibilisme s’obre camí en el canvi en potència de les relacions internacionals. Com tota mutació, aquesta no està exempta de riscos. A la llarga, implica que salti pels aires la idea de l’equilibri estratègic, llargament desenvolupada i defensada per Henry Kissinger i altres grans protagonistes de la guerra freda per garantir la seguretat i evitar el xoc directe entre blocs. El venidor potser és un multilateralisme armat, amb focus de tensió tan aguts com la reivindicació xinesa de Taiwan, on la inestabilitat tendirà a ser una constant tret que es fixin regles precises per al control d’espais d’influència propis per a cadascun dels grans actors polítics i econòmics. La gran dificultat per aconseguir tal cosa és deixar sa i estalvi el dret internacional, garantir als actors secundaris l’exercici de la seva sobirania i evitar un xoc entre grans potències arran d’un conflicte com el d’Ucraïna, que ha degenerat en una crisi global.

El més llegit