Al tren, llegint el poeta Rafael Cadenas, acabat de premiar amb el Cervantes i el primer escriptor veneçolà a rebre la màxima distinció de les lletres hispanes. Confesso la meva vergonya: no l’havia descobert fins a la concessió del premi, tot i que descobrir seria molt dir; més aviat, entreobrir els finestrons d’un poeta lluminós que no busca estil sinó honradesa, tornar a l’arrel de l’idioma, que «cada paraula porti el que diu». Pot ser que un AVE matiner no sigui el millor lloc del món per entregar-se a la poesia, però, a mesura que els camps es treuen la mandra a l’altre costat de la finestreta, comencen a aflorar versos brillants de tan depurats: «‘Tengo ojos, / no puntos de vista’». Dues altres estrofes potents: «‘Tal vez solo para hacerte sitio / me tiene en pie la vida’» Cadenas, el poeta que estima la vida corrent.