Miguel Díaz-Canel, un enginyer electrònic contra les apagades

El company Miguel Díaz-Canel tornarà a ser president de Cuba, sense que hagi influït en la seva elecció que, a Espanya, fer ‘el canelo’ signifiqui fer el préssec, i que fer el préssec sigui l’últim que es pot permetre el dirigent d’un país veí dels Estats Units. Sigui com sigui, dos mandats és el màxim que permet la Constitució cubana, i allà hi ha el camarada Miguel, disposat a esgotar els terminis. Tampoc és que dues vegades siguin moltes, almenys des del punt de vista d’un català, com qui això escriu. Aquí vam tenir Jordi Pujol de president durant 23 anys seguits, tot i que en el seu cas és disculpable, ja que traslladar diners a Andorra és una cosa que demana temps, en dos mandats no té un l’oportunitat d’emportar-se més que un parell de bosses plenes de bitllets. Amb aquesta misèria, un no s’assegura el futur de la família, i menys sent nombrosa i de gustos exquisits. Díaz-Canel és el primer mandatari del país caribeny nascut després de la revolució, cosa que diu menys de la joventut del president, que té ja 63 anys, que de com de lluny queda en el temps la revolta dels barbuts. Els seus antecessors en el càrrec van ser els germans Castro, Fidel, ja mort, i Raúl, que als gairebé 92 anys viu retirat, però menys: fa pocs dies va rebre, junt amb Díaz-Canel, el ministre rus d’Exteriors, Serguei Lavrov. Es coneix que Raúl Castro exerceix funcions d’emèrit, un càrrec que a Espanya entenem perfectament, què ens han d’explicar els cubans. La diferència és que Raúl exerceix d’emèrit mantenint bones relacions amb el titular en lloc de segar-li la gespa sota els peus, i portant a terme funcions d’Estat en lloc de participar en regates lligat a un barco, com s’estila a la mare pàtria. Díaz-Canel no vesteix de color verd olivera com fins fa poc semblava preceptiu a Cuba, sinó que utilitza vestit i corbata, per alguna cosa diuen que a l’Havana hi ha molt bons sastres. Porta els abundants cabells blancs acuradament pentinats cap enrere, a l’estil galant llatí. Tot això li confereix aspecte d’executiu occidental més que de dirigent caribeny, fins i tot –anatema– d’empresari cubà resident a Miami. És enginyer electrònic de professió, en una illa on els talls d’electricitat són continus, on són gairebé tradició, és normal que els joves escullin aquests estudis, ja que com que no guanyaran diners, almenys aprendran a fer algun arranjament per millorar la situació a casa, potser fins i tot a tot el barri. «Resoldre», ho anomenen els cubans, i són mestres en això, soci. A un enginyer electrònic se li pot demanar que solucioni les apagades, però molt em temo que la resta de qüestions escaparan al seu negociat No crec que, una vegada ungit president, Díaz-Canel hagi tingut problemes de subministrament elèctric a casa, però qui sap, potser els coneixements electrònics li van servir en la seva joventut per arreglar el televisor a una veïna o perquè el fanal del carrer tornés a funcionar, ‘ya tú sabes’. Una enginyeria electrònica dona per a molt, queda demostrat que fins i tot per arribar a president del país. El que és segur és que dona per a molt més que els estudis d’«Ateisme científic» que s’impartien també en alguna universitat cubana, segons li he llegit a Leonardo Padura. La unió universitària de ciència i fe només podia parir-se a Cuba. A més de les apagades, el no tan nou president haurà d’abordar problemes com el desproveïment i la inflació, qüestions que són encara menys noves. Més aviat són endèmics. Fruit d’això, Cuba està vivint un èxode sense precedents de ciutadans cap a Miami on –segons un altre dels personatges de Padura– hi ha menys problemes per menjar i més espai per queixar-se. A un enginyer electrònic se li pot demanar que solucioni les apagades, però molt em temo que la resta de qüestions escaparan al seu negociat. Potser és per això que en aquesta ocasió va acudir a votar el 75% de l’electorat, quan en temps de Fidel no baixava del 95%. Amb un sol partit en disputa, no té gaire importància el nombre de votants, però suposa un indicatiu de la desconfiança que inspira el candidat. Els cubans solen dir que no els agrada la gent que «‘se tira el peo más alto que el culo’». Diu el refrany que les penes amb pa fan de bon passar. A Cuba, més hedonistes, consideren que les penes ho són menys si s’acompanyen de festa i rom, no diguem si es presenten a més amb molèstia, llavors queden oblidades. Deu ser per això que el turisme continua sent una fonamental font d’ingressos per al país i que les empreses hoteleres espanyoles continuen la seva expansió a l’illa. Empreses que tenen ben poca cosa de socialistes, però, al cap i a la fi, a Cuba tenen sempre present la sàvia i ben fonamentada màxima que el rom regalat no fa mal de cap. Molt gran.

Miguel Díaz-Canel, un enginyer electrònic contra les apagades

El president de Cuba és el primer mandatari del país caribeny nascut després de la revolució, cosa que diu menys de la joventut del president, que té ja 63 anys, que de com de lluny queda en el temps la revolta dels barbuts

El més llegit