«Faci vostè com jo, que no em poso en política», diuen que va dir el dictador Francisco Franco a l’escriptor José María Pemán, una sentència cínica, sens dubte, ja que la seva era l’única opció ideològica permesa durant el període en què va ocupar la Direcció de l’Estat, i per tant, l’única política possible. Si desposseïm la frase del seu context i autoria, i, per damunt de tot, del cinisme, podria ser fins i tot una d’aquestes admonicions que llancem als amics que un bon dia els arriba una proposició per enrolar-se en una candidatura electoral. Després, no es fiquin en política si no es dediquen a la política. La política crema sovint aquell que s’hi fica, el converteix en focus d’atenció en determinats àmbits socials i geogràfics, associa en la majoria dels casos un període d’activitat de curt recorregut, es perden amics, s’arriben a trencar famílies i, de vegades, fins i tot es corrompen els que escollint la vida pública mai ho havien fet abans.