Les declaracions de Mireia Boya, directora de Canvi Climàtic del govern d’Aragonès i exdiputada de la CUP, sobre la necessitat d’assumir que algunes platges del litoral català es faran petites i desapareixeran perquè és insostenible continuar aportant sorra artificialment, són una bomba de rellotgeria i una mostra dels límits en la lluita contra el canvi climàtic. Les paraules de Boya no són més que la translació a un cas concret de la teoria del decreixement que mira de provocar, sota la capa de l’ecologisme, la desaparició de l’actual sistema econòmic. Aquesta teoria, procedent d’aquest magma en el qual es barreja l’activisme amb l’acadèmia, és una proposta intel·lectual que alguns podrien trobar suggerent, però que de cap manera és madura per orientar la política concreta d’una administració pública. Colau va intentar aplicar-la al camp del turisme a Barcelona i la pandèmia li va proporcionar, sense voler-ho, l’experiència del que podria portar no només per als empresaris, sinó molt especialment per als treballadors. Decréixer no serveix per redistribuir sinó per empobrir els empresaris però també els treballadors, perquè posa en perill tant els llocs de treball com els impostos per pagar rendes universals.