No hi ha cap dubte sobre la situació d’atzucac en què es troba l’independentisme. La consciència d’estar atrapats és l’únic en què tots estan d’acord: els uns, els altres i els que sospiren per un més enllà o més lluny. Fins que el president Aragonès s’ha despenjat amb l’acord de claredat, la divisió entre ERC i Junts s’explicava per dues actituds contraposades. Els de Junts apostaven per la resistència, la persistència i la insistència, és a dir, per la màgia que ha de convertir el carreró tancat en avinguda. Els d’Esquerra preferien recular i, en espera d’una situació menys desfavorable que només està clar que va per llarg, gestionar el poder autonòmic amb la consciència que es troba sota vigilància i és, per tant, inoperant a l’hora d’acostar la independència però potser no tant si es tracta d’allunyar-la encara més.